Generació del 66. Cinquanta anys

No deixa de ser extraordinàri quant de pressa passa el temps. Això que acabo d'escriure és una barbaritat perquè els dies tenen vint-i-quatre hores, però la percepció del pas del temps canvia certament amb l'edat.

I sembla que hi ha un coincidència força generalitzada en què quan més anys anem fent, més gran és aquesta percepció de vertigen. Setmanes que s'encavalquen: de dilluns a divendres i Sant Tornem-hi. Les frases que no parem de sentir darrerament ja esdevenen un clàssic: "Ja torna a ser Nadal...Tornem a tenir l'estiu a la cantonada...".

Tot això ve a col·lació perquè també sembla un clàssic fer celebracions dels cinquanta anys amb companyes i companys de l'escola primària i secundària. D'una banda, aquesta cavalcada cap a la senectut fa una mica de pànic, però d'altra ens recorda que hi continuem essent i en molts casos, amb molts plans de futur, encara que, en paraules d'un gran amic, siguem ja a la segona part del partit (i una mica avançada).

Doncs en el nostre cas n'hi ha dues en marxa de celebracions,, una de la "Generació La Salle Palamós", amb un dinar i l'altra de la "Generació Vedruna". En el primer cas, òbviament només nois en aquella època, i en el segon, ja mixte.

El que resulta extraordinari de tot plegat és que via WhatsApp i Facebook es poden organitzar trobades amb una eficiència extraordinària. Recordo que quan vam fer el mateix per a celebrar els 30 anys amb "Generació Vedruna" vam haver d'anar a l'escola a demanar llista d'alumnes, i trucar als pares. Només han pasat vint anys però sembla una eternitat.

Ara mateix, en només dos dies, els de la "Generació la Salle" estem acabant d'organitzar un dinar, iniciativa de l'amic Sisco Seras, i en 48 hores pràcticament està tot lligat. Algunes conclusions preliminars de tot plegat és que, encara que en molts casos, molts de nosaltres fa 36 anys que no ens veiem al cap de pocs missatges és com si no hagués passat el temps. I la segona és que el temps no canvia pràcticament res. El que era d'una manera fa 36 anys, ho continua essent.

Encara que ens fem grans, esdeveniments com aquests paguen la pena, si més no pel flash-back que suposen.