Continuant amb la corrupció, llegeixo aquest dies el
darrer informe sobre aquest tema publicat pel Fons Monetari Internacional. Els
càlculs estimatius que fa aquest organisme (en materia de corrupció i economia
submergida, precisament perquè tot es fa de sota-mà, no poden haver-hi mai
estadístiques fiable), es calcula que els suborns pagats a alts funcionaris
poder arribar a assolir el 2% del Producte Interior Brut Mundial (estimacions
corresponents a l’any 2015).
La xifra és esgarrifosa: 1,75 bilions d’euros. Posada la
quantitat en números, encara queda més espectacular: 1.750.000.000.000 Euros.
Perquè ens en fem una idea, això representa un 0,06% del deute públic espanyol
declarat (que ni de bon tros és tot, però bé dóna un clar ordre de magnitud).
Aquesta setmana, des de Nova York, la directora gerent del
FMI, la francesa Christine Lagarde, feia publiques les conclusions de
l’informe.
La propia Lagarde explica que la corrupció representa
no només evidents pèrdues pels estats on es practica, per exemple, en incrementar
els preus de les licitacions de concessions i obra pública (a la Península
Ibèrica hi ha una part important dels polítics que són autèntics màsters en
aquesta matèria), o en disminuir la recaptació procedent de la fiscalitat de
cada estat, sino que a més a més, com a efecte induit, afableix la confiança en
els administradors de la cosa púbica i sobre tot, sobre tot, degrada els
estàndards ètics dels ciutadans.
De fet, aquesta última afirmació és tan veritat que com a
conversa de café, una de les més clares conclusions que el ciutadà de carrer extreu
de la filtració dels anomenats “Papers de Panamà” és precisament el
descoratjament al compliment de les obligacions fiscals. El silogisme pot
resultat simplista però és molt empíric i potent: Si sóc ric, puc aplicar enginyeria
fiscal i pagar menys impostos ergo la defraudació fiscal és, fonamentalment,
cosa de rics. Com a pringat amb nòmina mai podré anar a Panamà (però en el fons és el que desitjaria).
En aquest mateix sentit un bon exemple el tenim en la
licitació d’obra pública que es fa al món cada any. Al menys el en cas
espanyol, la construcció d’infrastructura de vies d’alta velocitat que no tenen
cap justificació ni econòmica ni social, o els aeroports, només s'explica
com a mitjà -més o menys legal- per a poder saquejar, en menor o menor grau, les arques publiques, en
part per finançar il·legalment els grans partits polítics i en d’altra per
enriquir il·lícitament els que fan les parts.
Es tan esgarrifós que costa d’entendre que no faci temps
que s’hagin pres mesures més estrictes per a combatre-ho.
Un molt bon amic meu em deia l’altre dia que a Espanya no
s’ha acabat (o ha disminuit significativament) la corrupció per l’actuació de la justicia, el motiu és molt més
peregrí: per què s’han acabat els diners. I té més raó que un sant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada