diumenge, 22 de maig del 2016

Estelades (II)

Finalment un jutge progressista del contenciós-administratiu de Madrit -concepte, no ciutat- ha atès parcialment el recurs interposat per l'associació de juristes "Drets" i ha anulat la prohibició cautelar d'entrar al Vicente Calderón amb estelades.

Passi el que passi amb la sentència final, que ratificarà òbviament que l'estelada no forma part dels símbols que fomenten la violència, el racisme o la intolerància, el govern espanyol, de la mà de la delegada del govern a Madrit -concepte- ha quedat retratat. Tant que fins i tot personatges bel·ligerants contra el catalanisme com ara Mariano Rajoy es van inhibir a l'hora de pronunciar-se públicament. Ha quedat retratat davant del món occidental. La premsa de molts llocs se'n fa creus, d'una barbaritat com aquesta. Home, segurament que la senyora Dauncasa sigui filla del falangista que va crear la "Fundación Francisco Franco" ja dóna pistes sobre el caire polític de la prohibició. Tota una declaració d'intencions, ratificada per la infanteria de la Brunete Popular, García Margallo i Català.

Però jo, què volen que els digui? A mi m'hagués agradat que el jutge no hi hagués sigut a temps. M'hagués agradat que l'ANC hagués repartit les deu mil banderes escoceses i que bona part de l'afició del Barça les hagués fet onejar amb fruició durant tot el partit, però en particular, en sonar l'himne d'Espanya i al minut 17:14 del partit.

Perquè quan hi ha una prohibició sobre tot si aquesta és absurda, innecessària i injusta, automàticament l'enginy s'aguditza -principi darwinià per excel·lència- i segur que a més a més de la bandera de Sant Andreu al camp s'haguessin vist banderes cubanes, ikurrinyes, i banderes de Kosovo.

La Brunete hagués quedat amb un pam de nas i el ridícul internacional hagués estat molt més majúscul, i la humiliació, de bandera, valgui la redundància. Potser el fet que "el Mundo Deportivo" publiqués el mateix dia de la interposició del recurs, la idea de les banderes d'Escòcia, va ajudar el jutge a prendre una decisió que, al menys, minimitzés el ridícul.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada