José Luis Peñas: "Uno de los suyos" (confesiones del delator del caso Gürtel)

Aquesta és la tercera entrada del mes de maig i la tercera que dedico a la corrupció, però és que veritablement es tracta d’un tema candent, de plena vigència. Se’n parla i se’n parla, però sembla que les armes per combatre’l no són prou efectives, o més probablement, les practiques corruptes han estat tan exteses que ni la policia ni la justícia poden donar a l’abast.

 

Aquests dies acabo de finalitzar la lectura d’un llibre que desgrana de forma molt interessant les interioritats de la trama anomenada “Gürtel”. El llibre, “Uno de los suyos” publicat per Editorial Península, explica amb tota mena de detalls les pràctiques corruptes de l’univers de Francisco Correa Sánchez, àlies “Don Vito”, per part de qui el va delatar, l’advocat madrileny José Luis Peñas, que va presentar a la fiscalia anticorrupció, les gravacions de converses de membres del clan durant gairebé dos anys, entre 2005 i 2007.

 

Peñas va conèixer Correa per casualitat, a través de la seva dona d’aleshores, Mari Carmen Sánchez, ja que tots dos treballaven a l’Ajuntament de Majadahonda. Sánchez i Peñas van arribar a ser molt amics.

 

La història de la Gürtel – corretja en Alemany- és prou coneguda, a l’igual que la trama desmantellada posteriorment, la de la Púnica, per tant el llibre no descriu cap fet que no se sàpiga, però el que té de novedós és precisament el fet que les gravacions permeten evitar les llacunes de la memòria del narrador i acaben esdevenint un assaig absolutament fidel amb les converses exactament tal i com es van mantener, i que són un clar reflexe d’una determinada manera d’entendre la vida, les relacions i els negocis, en definitiva, els “bisnes” com en deien els membres de la trama. I tot el que el "bisnes" portava associat: la xuleria, la prepotència, l'afany desmesurat per la possessió material, pel luxe, per les festes, pels restaurants cars (una forma de comprar un prestigi que el principal membre de la trama no havia aconseguit acadèmicament) i per les putes (el llibre narra també de forma descarnada la opinió que sobre les dones tenien els principals caps del clan).

 

Sorprèn del mateix, vist en perspectiva, com va ser possible que personatges de tan baixa formació (Correa va deixar l’escola als 12 anys), calanya i escrúpols poguéssin arribar a acaparar tant poder i practicar amb tanta impunitat una corrupció generalitzada que va saquejar de forma salvatge les arques de, fonamentalment, la Comunidad de Madrid i del País Valencià.

Sorprèn encara més però, el que en Peñas deixa entreveure i és que la trama de corrupció estava tan extesa, tan generalitzada i era tan coneguda per part dels polítics que semblava la cosa més normal del món. El llibre esquitxa de forma molt clara (tot i que mai han estat ni imputats ni cridats a declarar) personatges com la lideressa Esperanza Aguirre, l'actual Presidenta de la Comunidad de Madrid, Cristina Cifuentes, o el que va ser plenipotenciari ministre de fomento, Francisco Álvarez Cascos. També corprèn quan a prop Correa estava de les més altes instàncies polítiques: tots recordem que va ser padrí del macrocasament pontifici que es va celebrar a El Escorial entre la filla d'Aznar i l'"empresari" Alejandro Agag (un altre que segurament tindria molt a dir de tot aquest afer).

Alguns fragments del llibre són impressionants per la seva cruesa i per la constatació que una determinada manera de fer va presidir les Espanyes de no fa tant de temps, que transcric de forma literal, perquè funciona molt bé com a conclusió de tot plegat:

"En definitiva, un iletrado como Paco (Correa) no era sino un eslabón más en su propia correa de corrupción. Él podía tener los contactos o incluso los ademanes gansteriles, pero no tenía ni un acercamiento al derecho mercantil, ni mucho menos a la ingeniería contable necesaria para sacar dinero negro y reintegrarlo al país ya blanqueado. A esta correa se deben sumar desde los altísimos cargos políticos, así como los medios y bajos, los empresarios de distinto pelaje y toda una caterva de intermediarios que hacen posible la corrupción. Hasta las putas, los chóferes, los banqueros, los bancarios, los policías y los jueces que gustan de atajos o los periodistas vendidos. Todos ellos, con la bandera de España por delante, han saqueado el país".

De fet en Peñas té molta raó, si tanta corrupció ha estat posible durant tant de temps, amb l'aquiescència directa o indirecta de tota la clase política ha estat perquè molts van girar el cap cap a un altre costat i ho van permetre. Només cal recordar el cas "Palau", les practiques d'en Millet i en Montull eren conegudes per bona part dels treballadors, però ningú no deia res, possiblement perquè directament o indirecta, tothom acabava xuclant.

De fet en Peñas ho explica amb una altra frase que tampoc no té desperdici:

"La impunidad que se vivió en nuestro país en esos años y, sin duda, la codicia hicieron que, aunque se tuviera para disfrutar cincuenta vidas a todo tren (era el cas d'en Correa), se quisiera cada vez más". 

"Uno de los suyos" és, com a exemple real d'una determinada època i maner de viure, un llibre altament recomanable.