El cap de setmana passat el vaig passar a Barcelona. Tot i que al Cap i Casal hi vaig pràcticament amb freqüència setmanal, ho faig gairebé sempre per motius estrictament laborals i per tant no solc fer-hi turisme. De fet, la darrera vegada que hi havia anat per lleure va ser el 27 de desembre de l'any passat, que hi era per motius professionals i vaig aprofitar per quedar-me a veure una obra de teatre amb l'Anna. I aleshores va ser només una tarda-vespre amb la qual cosa poc vam poder veure, més enllà del teatre Coliseum.
Aquesta vegada hi hem passat un dia i mig també per anar a teatre, però hi hem anat amb més temps. A l'article d'avui no vull parlar de teatre però sí que aprofito per a fer un incís respecte del que vam anar a veure perquè es tracta d'un espectacle extraordinari.
Vam anar al teatre Lliure de Gràcia on es representa "El dia del Watusi" del grandíssim novel·lista, malauradament traspassat molt abans d'hora Francisco Casavella (va morir als 48 anys). Quan vaig llegir la trilogia, escrita entre el 2002 i el 2003 i formada per les novel·les: "Los juegos feroces", "Viento y joyas" y "El idioma imposible", vaig quedar tan enganxat com quan he llegit algunes altres obres mestres de la literatura, com em va passar amb "La plaça del Diamant" de la Mercè Rodoreda o "Cien años de soledad" d'en Gabriel García Márquez. La trilogia em va impactar i agradar tant que l'he llegit dues vegades (i en breu ho tornaré a fer una tercera vegada).
L'obra (que dura -atenció- més de 4 hores), la porta a escena el director, actor i guionista català Iván Morales, en una adaptació molt fidel a la novel·la, des del 12 d'abril fins al 9 de maig amb totes les entrades exhaurides des de fa setmanes. Si la podeu repescar en alguna programació posterior o a YouTube us recomano que no us la perdeu, i si heu llegit la trilogia, aleshores no us la podeu perdre.
Tornant al fil del que vull explicar avui, vam passejar tranquil·lament pel barri de Gràcia per anar al teatre i em va impressionar la transformació del barri des que jo vivia a Barcelona (a la dècada dels 90) i anava de copes a la plaça del Sol o a la festa major d'estiu. El turisme transforma les ciutats, no hi ha dubte d'això, i no sempre per bé (he llegit fa poc que a Kyoto han tancat el barri de les Geishes al turisme degut a la pressió insoportable pels habitants del barri, per no parlar del fenòmen d'expulsió de residents que hi ha hagut els darrers 10 anys a Venècia, per a posar només dos exemples prou coneguts).
A un barri de Gràcia molt peatonalitzat s'hi barrejaven, dissabte a la tarda, locals (un terç, en un exercici d'estadística "de nas" sense cap mena de rigor), guiris, als que es detectava d'una hora lluny per vestimenta i l'inseparable "google maps" a la mà i les fotografies instagrameres a cada cantonada (un altre terç), i els expats, aquella fauna que se suposa que treballen a la ciutat per empreses no catalanes, que venen, s'instal·len a la ciutat, on s'hi estan de mitja uns 5 anys, amb salaris altíssims, fan pujar els lloguers, provoquen inflació als serveis, no fan el més mínim esforç per a aprendre una mica de Català i ni tan sols Castellà (es relacionen exclusivament en Anglès), i utilitzen tots els serveis que ofereix la ciutat sense pagar ni un euro d'impostos.
El fenòmen expat a Barcelona està molt ben explicat pel periodista i escriptor Antonio Baños al llibre editat per Viena Edicions "Barcelona no té solució", de març de 2023 i que recomano, és tot un retrat (molt fidel) d'una Barcelona que a mi no m'agrada i a moltíssims barcelonins, tampoc. Baños calcula que a la ciutat hi viuen actualment de forma permanent uns 55.000 expatriats (poca broma) on han transformat la fesomia urbana del Poble Nou i parcialment la de Gràcia.
De fet al Poble Nou, pràcticament han desaparegut tots els bars "convencionals", els de tota la vida. Ara només hi ha els regentats per xinesos (una altra plaga) i els regentats per guiris que donen serveis a expats en locals on ofereixen "brunchs" i mandangues veganes i ultravitamíniques a preus exorbitants. Passejar per determinades zones del Poble Nou et situa en algun indret híbrid indeterminat a cavall entre Escandinàvia, Holanda i Nova York. No hi ha supermercats "normals" ni perruqueries "normals" ni tan sols botigues "normals" tot està pensat per i per al expats i les seves rendes astronòmiques.
Avui a la feina, en una reunió amb un proveïdor de serveis gironí, tot parlant d'on dinava, m'ha explicat amb resignació que ja només es pot dinar a la riba dreta de l'Onyar, perquè a l'esquerra (Casc Antic), ja no hi queden establiments per als locals, només apartaments turístics ("ara molts dies vaig a dinar a casa", m'ha dit), restaurants per expats -molts relacionats amb el ciclisme (una plaga immensa)-, botigues de bicicletes i accessoris i supermercats per expats. Una senyora gran amiga seva, que viu al barri vell, li explicava fa uns dies que ha tancat la darrera perruqueria "normal" del barri i que ara mateix no sap on anar-se a pentinar-se.
Si això és progrés i qualitat de vida, que algú que hi entengui més que nosaltres, que baixi i ens ho expliqui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada