En Castellà, idioma ric en refranys, n'hi ha un que m'agrada particularment i que diu "A cada cerdo le llega su San Martín". Doncs ni pintat per a Durán i Lleida i la seva camarilla (amb tots els respectes i sense ànim de pretendre ser despectiu).
De la mateixa manera que mai no vaig entendre a la política italiana dels anys setanta i vuitanta l'efervescència i el domini polític de l'anomenada "Democràcia Cristiana", bàsicament perquè sempre m'he preguntat el per què d'aquesta estranya mania de barrejar política i religió. Per què la democracia havia de ser cristiana i no podia ser, posem pel cas, jueva? Amb tots els ets i uts Israel no deixa de ser una democràcia, imperfecta, però democràcia en definitiva.
Aquesta mateixa recança la vaig ja tenir des de molt jove amb Unió Democràtica de Catalunya. Això d'anar a resar abans d'anar al míting o a l'inrevés ho he trobat sempre molt antinatural, altra vegada amb tots els respectes per la religió.
Unió Democràtica ha gaudit i patit a l'hora de la personalitat desbordant del seu líder, l'home de Madrit (concepte), l'home del Ritz, l'home de la negociació, l'exemplificació perenne de "la puta i la Ramoneta", heretada dels millors anys del pujolisme, que en pau descansi. En Durán i Lleida hagués hagut de saber plegar, i segurament ja fa anys, però tal vegada per aquest magnetisme que deu encandilar a part dels seus, tal vegada per un afany de supervivència (tant personal como política) fora del comú, ha estat capaç de mantener-se trenta anys a primera línia política.
La consulta de diumenge és una derrota en tota regla. Exemplifica un perfecte cisma del partit, ens dues parts pràcticament iguals. Òbviament, la branca oficialista ha guanyat per 150 vots (del, atenció, només 50% de militants que van votar), però el plebiscit Durán sí, Durán no, s'ha perdut sense paliatius.
La reacció de Convergència en la meva opinió, ha estat -ara sí- la que tocava: donar un ultimàtum a Unió, perquè els temps de "la puta i la Ramoneta" els va enterrar l'avi Pujol, un 25 de Juliol de 2014.
Sense dubte no és una bona notícia una altra fractura i escisió del front catalanista -aquest caïnisme irredempt que tenim els Catalans sobre tot en les coses seriores, no para de sorprendre'm-, però ajuda a aclarir el terreny i a posar coses a lloc.
No sé que farà el sr. Mas a les urnes el 27 de setembre, però de ben segur sí que puc aventurar el resultat del sr. Durán, i aquí tiraré d'un refrany de ma mare: "quatre i el cabo".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada