La trista realitat de la crisi (i dels nostres gestors)

Em fa gràcia cada vegada que la dreta espanyola es posa a la boca la paraula "recuperació". En Mariano Rajoy I, "El Breve", s'ha passat els darrers dos anys de la seva vida anunciant -les poques vegades que parlava- la famosa recuperació econòmica, en forma de creixement del PIB, augment de les inversions, i -amb la boca més petita- la creació de llocs de treball (i aquesta és una de les que més els ha passat factura a les darreres eleccions municipals i autonòmiques).

Perquè de forma interessada, els gestors de dretes obliden dos paràmetres bàsics. El primer és que aquesta "pretesa" recuperació s'ha basat de forma molt marcada en l'apalancament. L'estat espanyol està endeutat fins a les orelles. Algú em podria al·legar que també ho estàn la resta d'estats de la Unió Europea, i podrien fins i tot afirmar que el deute públic d'Itàlia, per posar un exemple, és molt superior a l'espanyol (132% a finals de 2014), sí és cert, però en Castellà hi ha una dita que fa: "mal de muchos consuelo de tontos". 

Cert és que a Espanya el deute públic "només" és un 96,8% del PIB, és a dir, un bilió -amb b- d'euros, i això traduït a llenguatge del carrer vol dir que per pagar tot el que Espanya deu, tot l'Estat hauria de treballar un any sencer i destinar el producte d'aquest treball a repagar deute. Fascinant, oi? Però el més alarmant de tot és que en 7 anys, de 2007 al 2014 (els 4 darrers anys sota la batuta d'en Rajoy) aquest deute ha crescut un 60%, és a dir, en termes absoluts ni més ni menys que 600.000 milions d'euros. Em sembla que cal dir ben poca cosa més, no troben? És la solució que en PIB creixi més? Sense dubte n'és una part, però l'altra, la més important, és gastar menys, i fer-ho de forma selectiva en allò que té més sentit.

I la segona perla que la dreta obvia és que durant els darrers deu anys, la desigualtat entre els més rics i els més pobres s'ha accentuat, i Espanya, té el dubtós honor d'encapçalar-ne el rànquing. Les dades són esfereïdores: el 10% més ric guanya més del 52% de la riquesa total, i l'1% més del 15%.

I llavors s'estranyen i no entenen el motiu pel que perden eleccions....