Victus: Albert Sánchez Piñol

Sento debilitat per l'Albert Sánchez Piñol, tant com a articulista (alguns dels seus articles de dissabte  a l'Ara són memorables) com a novel·lista. La seva primera novel·la, "La pell freda", em va impressionar com feia temps que no em commovia una novel·la.

 

Malgrat el ressó i la gran campanya de promoció, confesso però que no em feia una especial gràcia la lectura de "Victus": en primer lloc pel seu volum (593 pàgines) en uns moments de la meva vida professional en que vaig més aviat força atrafegat i no em queda gaire temps. Després, i segurament com a raó de més pes, que la història de la derrota de 1714, a part de tenir-la bastant coneguda per lectures tant històriques com novel·lades, em posa més aviat de mala llet. No puc evitar-ho, pensar com Àustria i -sobre tot Anglaterra- ens va abandonar a la nostra sort per un plat de mongetes, em canvia l'humor. A més a més, quin incentiu pot tenir llegir una novel·la de la que, abans de començar ja en conèixes el final, i a més a més, aquest és més tràgic que un drama grec?

 

Tot i així, va poder més la curiositat per veure què podia empescar-se un geni com l'Albert Sánchez. Ah! I a més a més, hi havia el "morbo" de ser escrit en castellà (per respecte a la llibertat creativa, segons paraules del propi autor, a qui li va venir de gust escriure en aquesta llengua, amb un domini de l'idioma magistral, per cert).

 

Doncs avui he acabat la novel.la, després d'una meteòrica lectura de 430 pàgines en dos dies, aprofitant aeroports i vols endarrerits per culpa dels temporals de neu que estant assolant Europa aquests darrers dies.

 

Curiosament, aquestes últimes setmanes les novel·letes (per dir-ho d'alguna manera) de la trilogia de Grey han estat compartint capçalera de llibres més venuts amb Victus. Tinc l'honor de dir que no he llegit cap dels llibres de la trilogia, ni per pura curiositat antropològica (ja en vaig parlar en una altra entrada del blog), però comparar Victus amb les 50 ombres de Grey, és, per posar un símil generós, com comparar un Ferrari Testarrossa amb un Tata.

 

Victus és més que una novel·la històrica que traspua un rigor històric, valgi la redundància, extraordinari. Sánchez Piñol s'ha documentat i ha begut de les fonts fins a la sacietat abans d'escriure aquesta novel·la, i això, senzillament es nota. Victus és un relat apassionant, que, malgrat conèixer-ne el final (infeliç) t'atrapa des del primer moment. En Martí Zubiria és un personatge que enganxe i fascina des del primer moment, i no deixa escapar el lector en cap moment. La seva transformació conforme els esdeveniments de la Guerra de Successió es va esdevenint és memorable. Hom acaba desitjant que li tatuin més punts a la part interior de l'avantbraç.

 

En el llibre s'expliquen a més a més les causes i els efectes de les misèries i les lleialtats de l'època, amb un rigor i una objectivitat francament envejables.

 

Al principi no vaig entendre l'elecció de l 'idioma però conforme m'anava infiltrant en la pell del personatge de l'aspirant a enigyer (en Martí), més ho entenia. En Sánchez Piñol vol fonamentalment que la novel·la es pugui llegir a Espanya sense traducció, per evitar-ne cap tipus de distorsió, explicant de primera mà per què fa tants i tants anys que som diferents (confederats però diferents en definitiva).

Victus es un llibre trepidant que explica moltes de les nostres penes actuals. El protagonista fa una pedagogia que seria de plena actualitat a dia d'avui. Una obra magistral de lectura imprescindible.