Hi va haver una època en que, ple de joventut, creia en ideals, valors i sobre tot, sobre tot, en el sentit comú, en el criteri, en el diàleg, en allò que els vells anomenaven "l'enteniment".
Però vet aquí que el sentit comú està esdevenint el menys comú dels sentits. Tenim la malhaurada oportunitat de viure-ho cada dia. Votants italians que han perdut l'esperança (o el Nord), ex-tresorers del PP que cobraven 219.230,30 € al mes i denuncien al seu partit per acomiadament improcedent, micròfons dins de florers, alcaldes mafiosos que vam en helicòpters russos,...en fi, un veritable despropòsit.
L'acord del Consell de Ministres d'ahir divedres (memorable data 1/03/2013, per al recordatori) va aprovar la presentació d'una recurs al Tribunal Constitucional contra la declaració del Parlament de Catalunya del passat 23 de gener alegant que un informe del Consell d'Estat (no vinculant) ho recomana. I tot i això essent perfectament conscients que es tracta d'una declaració sense cap mena d'efecte jurídic!
Els silogismes del PP són extraordinaris. De la mateixa manera que la secretaria del Partit, Maria Dolores de Cospedal és incapaç d'explicar sense fer un ridícul estrepitós, què és el que es va pactar amb el senyor Bárcenas, la senyora Soraya Sáez de Santamaría va ser incapaç de donar la més mínima raó coherent sobre la presentació d'aquest recurs.
A Madrit (concepte, no ciutat), on determinats polítics s'omplen la boca parlant de democràcia i diuen coses tan extraordinàries com "no quiero privar a los catalanes del derecho de ser españoles" (Mariano I, El Breve, Debate sobre el Estado de la Nación 2013), es presenta una impugnació perquè -diuen- Catalunya no pot ser subjecte polític i jurídic sobirà.
Home, doncs, ja ho entenc, la democràcia de les Castelles es basa en una acceptació acrítica i plena del que postulen els que manen, si hom s'atreveix a pensar de forma diferent, la democràcia es querella contra el disident. És tan absurd com si el algú presentés una querella contra mi perquè en una nit de lluna plena jo afirmo que fa un sol espatarrant, per a posar un exemple que s'hi assembla força.
Hem passat de menystenir i ignorar completament la Declaració de Sobirania (23 de gener de 2013) a impugnar-la davant el Tribunal Constitucional (un gran niu de demòcrates d'una marcada objectivitat, com tothom sap). Vol dia que a Espanya, aquesta voluntat de Catalunya de qüestionar-se, al menys qüestionar-se, via referendum, si cal seguir sent una colònia maltractada de Castella, ni tan sols és capaç de plantejar-se-la, malhauradament perquè no deixen de tenir por que - a diferència del cas d'Escòcia- una majoria de la població votés a favor de marxar. I, és clar, perdre a cop de votació el 20% de la població, el 22% del PIB i el 25% de les exportacions deu fer molt de mal.
El portaveu del Govern de la Generalitat ho va dir ahir força bé: la porta del diàleg està tancada del tot (la Soraya Sáez afirmava ahir justament el contrari....) i Madrit (concepte) utilitzarà tota la seva força (que no la seva intel·ligència, per desgràcia), tota la guerra bruta, i tots els mitjans de coherció que pugui utilitzar, incloent per descomptat l'ofec econòmic, per aniquilar-nos com a país. Ho van aconseguir amb el País Valencià, i si ens despistem el més mínim, ho faran amb Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada