No vull fer aquí apologia a favor dels Palestins, ni fer proclames anti-israelianes que de ben segur, si s'asseventés de la meva existència, serien afferrissadament destrossades per la gran Pilar Rahola (i no ho dic amb segones).
D'entrada perquè l'estat d'Israel -malgrat un gran nombre d'injustícies i imperfeccions- és una democràcia occidental amb tots els ets i uts (hi ha un ex-president de govern imputat per diversos casos de corrupció i assetjament sexual), les dones tenen tots els drets del món civilitat, i hi ha un parlament i eleccions amb resultats fiables.
També perquè a Israel hi ha crítics a l'interiror del sistema, i és evident que hi ha una part de la població (creixent) que està en total desacord amb la política dels israelians versus Cisjordània i Gaza i aquests crítics no són silenciats internament.
Dit això però, em sembla una veritable barbaritat el que està passant a l'Orient Mitjà, on l'exèrcit israelià actúa amb total impunitat i amb una desproporció de forces que la resta del món, sobre tot Europa i Estats Units, és mira amb aprobació o indiferència. Dels 150 morts que hi ha hagut, 140 són palestins i d'aquests, la majoria civils, i entre ells, 30 nens que ja no tornaran a les escoles (per cert, moltes d'elles han quedat malmeses terriblement com a conseqüència dels bombardejos de l'aviació jueva).
Una societat que construeix murs per a aïllar Cisjordània dels colons ultraortodoxos jueus, no és una societat justa, ni digna. Una societat que utilitza el dret de conquesta que li dónen les armes i els diners del lobby jueu nord-americà, no és una societat mereixedora de respecte internacional. Israel, amb el suport de França, Estats Units i la Gran Bretanya, es va saltar l'any 1947 la resolució fundacional de la ONU que partia palestina en dos territoris al 50%. Es va fer amb la força de les armes, desplaçant la població palestina que allí vivia a camps de refugiats a Jordània. Hi ha molts Palestins que han nascut i viscut exclussivament a camps de refugiats i això, ens hauria de fer caure a tots la cara de vergona.
La realitat de les armes és, que a dia d'avui, el que havia de ser un 50%-50% és un 70%-21%, amb l'agravant que la reconciliació és impossible mentre les dos pobles i part dels pobles veïns no es reconeixin recíprocament (encara ahir sentia a la ràdio un egipci que parlava literalment "d'una colla d'assessins que es fan dir Estat d'Istael, que naturalment, nosaltres no reconeixem). Reconciliació encara més impossibilitada pel fet que la colonització dels ultraortodoxes de les trenetes i les metralletes continua. No hi ha turó a Cisjordània, des del que no es pugui veure una colònia d'aquests ultradretans violents i racistes. Això és un fet indiscutible, digui el que digui la senyora Rahola.
Només fins que algú tingui el coratge d'afrontar el problema de veritat, que, en la meva modesta opinió és més territorial que religiós, i es posi sobre la taula la creació d'un territori únic on convisquin els dos pobles (a l'estil de com es va acabar amb l'aparheit a Sudàfrica), és podrà començar a pensar que hi ha algú que té veritables ganes de solventar el problema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada