Aeroflot

Per motius professionals he estat els darrers dies a la Xina. Vaig decidir volar amb Aeroflot  perquè era l'horari que millor s'adaptava a les meves necessitats d'una banda i també, per què negar-ho, per preu: hi havia una diferència abrumadora en relació a KLM o Finnair, per posar dos exemples. Al final però aquella màxima de que "el barat acaba esdevenint car", s'acaba complint gairebé sempre. En aquesta ocasió, tampoc ha estat una excepció.

 

D'entrada, l'interactivitat del web és nul·la: impossible treure la targeta d'embarcament on-line. Després, l'intent de contactar amb els serveis d'Aeroflot a Barcelona el dia abans de marxar (dissabte), van ser del tot inútils: ni tan sols van arribar a despenjar el telèfon. Vist el tastet, vaig decidir anar ben aviat a l'aeroport de Barcelona el diumenge. El vol sortia a les 12:40 però a 2/4 de deu ja era a la T1. Sort, perquè el caos organitzatiu a l'hora de treure la targeta d'embarcament era monumental: hi havia 3 mostradors de facturació (un per a clients preferents), però un desordre i una manca de respecte al passatger que feia por. La qüestió és que, essent un dels primers en arribar al mostrador de facturació, vaig tenir el privilegi de ser un dels últims a obtenir la targeta d'embarcament: el motiu? fàcil, pràcticament tot eren russos, i s'anaven colant amb tota tranquilitat i naturalitat sense encomanar-se ni a Déu ni a sa mare. L'educació se la va endur la caiguda del Règim.

 

Al final, sobre quarts de dotze vaig aconseguir facturar. La persona al mostrador em diu que no tingui pressa, que a Moscou hi ha una gran nevada i que el vol que vé d'allí (i és el que he d'agafar jo) va amb unes 3 hores de retard i que fins i tot ens dónen un voucher per a dinar. Mal comencem vaig pensar. Sort que la connexió a Seremeteievo és llarga i per tant el vol de connexió Moscou-Shanghai no perilla.

 

Finalment, l'avió s'enlaira amb les tres hores de retard ja anunciades. El vol dura unes quatre hores, en un Boeing vell i atrotinat, amb unes hostesses més antipàtiques que les de Ryanair (tot un rècord difícil de batir) i amb uns passatgers que enrigui's vostè dels hooligans britànics que volen amb xarter. Per sort, als vols d'Aeroflot està prohibit l'alcohol. En fi, arribem a Moscou. Aplaudiments embogits del passatge per l'aterratge sense novetat. L'avió està en fase de taxi cap a la terminal E i molts passatgers s'aixequen per agafar les seves bosses. Patètic. Les hostesses els criden l'atenció i molts dels passatgers no en fan ni cas. Ningú no m'avisa de res. Ni un somriure, ni una explicació. Dic que vaig en retard i que he d'agafar una connexió: em miren amb cara de "i a mi què m'expliques?" i em contesten que a la zona de transfers ja em diran què he de fer.

 

Arribo a transfers i, òbviament, m'informen que he perdut el vol, juntament amb 7 altres passatgers. Després de més d'una hora d'espera em volen assignar un vol que surt el dilluns a les 20:30 hores. M'hi nego. Crido. M'excito. La funcionària de torn em mira encuriosida, però jo no desisteixo i al final em col·loca en un vol que surt l'endemà a les 10 del matí (tal vegada per no haver de sentir-me més). Són les 11 de la nit. La simpàtica senyoreta (molt guapa, això sí), em treu la nova targeta d'embarcament i em diu que passi control de passaports que a la terminal F m'assignaran un hotel. Li faig cas. Arribo a la terminal F, tot està tancat o gairebé. Russos amb tristesa enganxada a la cara fumen estoicament a les múltiples zones (obertes) de fumadors que hi ha a tot arreu. Arribo a la zona de transfer: 10 llocs d'atenció al client, però, és clar, només una persona atenent. Hi ha una cua de boig. Dic que només necessito un hotel. Em diuen amb mala llet que a la cua, i que esperi el meu torn.

 

M'atenen al cap d'una hora i mitja, per dir-me que no hi ha hotel disponible i que accepti un voucher de sopar. He de tornar per saber-ne més havent sopat. Sopo pollastre arrebossat que ha viscut temps millors acompanyat de coca-cola. Torno a la zona de transfer. La cua ara encara és més llarga. Són gairebé les dues. Quan em toca (les tres), em diuen que continua sense haver-hi hotel. Després de molt cridar i insistir, a les 6 del matí em fan passar control de passaports per a portar-me amb shuttle a un hotel dins l'aeroport (no tinc visat per entrar a Rússia). Em passo una hora i mitja al control de passaports. Són quarts de vuit i estic cansat, emprenyat i neguitós. Encara no vé el shuttle. Penso que si vaig a l'hotel córro el risc de perdre la connexió, vista l'eficiència del país. Desisteixo de marxar cap a l'hotel. S'emprenyen i em diuen que ara ja he creuat control de passaports. Torno a cridar. Finalment torno a passar el control de passaports, aquest cop a la inversa. He de tornar a treure'm el ciuturó. A les 8 sóc altre cop a la zona de transfers de la terminal F. Dormo al terre un parell d'hores.

 

A les deu del matí, brut, cansat i emprenyat em planto a la porta d'embarcament cap a Shanghai. Encara m'espera una hora addicional de retard. De l'aventura n'he tret una sola conclussió: no tornaré a volar amb Aeroflot. Millor dit, també n'he tret una altra: Rússia és un país sense present ni futur. Res no funciona, no hi ha il·lusió, ni ganes, ni voluntat de servei, ni res de res. Per això la Xina va cap endavant, per això els russos no se n'acaben de sortir.