Ara que els Pressupostos Generals de l'Estat pel 2013 han estat aprovats pel congrés dels diputats, he aprofitat per entrar al "Libro Amarillo" dels Pressupostos, que es pot trobar a la pàgina web del Congrés dels Diputats. N'adjunto l'enllaç per a qui en tingui curiositat.
http://www.congreso.es/portal/page/portal/Congreso/Congreso/SDocum/ArchCon/PresupGenerEstado/PGE2013
Em crida poderosament l'atenció que no hagin aparegut als mitjans veus crítiques en relació a una des les partides de despesa que es publica, concretament el servei del deute públic, les despeses financeres.
És extraordinari que ningú no hagi denunciat amb veu molt alta que aquesta partida puja a 38.660 milions d'Euros (ho posaré en pessetes perquè la magnitud n'és més fàcilment copsable per aquells que ja tenim una edat: 6.417.560.000.000.000 Pessetes, en lletres 6,4 bilions (és a dir, milions de milions) de pessetes.
En termes relatius representa un 10,1% del pressupost de despesa de l'Estat espanyol, i en termes més pràctics vol dir que el deute públic emès per l'Estat suposa un pagament d'interessos de més de 104 milions d'euros al dia, o 822 euros per habitant i any.
Algú es pensa que aquesta situació és sostenible? Algú es pensa que es poden pagar 104 milions d'euros diaris d'interessos? Algú dubta que la intervenció de la Troika és una "més que necessitat"? Algú no dubta que tenim una classe política que ho ha fet molt i molt malament? Que ha malversat, malbaratat, prevaricat, dilapidat, esquilmat, defraudat....?
Si tenim en compte que el pressupost d'inversió real puja a 5.252 milions d'euros (un 14% del total que haurem de pagar de deute i un 1,4% del Pressupost total), no hi ha dubte que alguna cosa s'està fent molt malament. Com podem dedicar només un 1,4% a inversions i encara d'aquests hi ha un 25% que es dediquen a l'AVE de Galícia que ni hi és, ni se l'espera, ni ningú l'ha demanat (excepte en Feijóo, és clar)....
També em crida l'atenció un pressupost d'ingressos irrealista que a la pràctica es traduirà en més dèficit, més deute i com a conseqüència, més pagament d'interessos.
Els temps de la puta i la Ramoneta per part dels polítics espanyols s'està acabant a marxes forçades. No arribarem a Nadal sense intervenció. I aleshores sí que haurem començat un camí irreversible, d'una duresa excepcional que portarà penúria i misèria durant molts anys a moltíssima gent.
Com més gran em faig menys ho entenc.
Amic Jaume: no negaré la major, això és el pes insuportable d'aquest "servei del deute"; però no esperem que això canviï amb "més" intervenció, puix que n'és fruit de l'existent i més creixerà com més ens intervinguin, com ha succeït a Portugal, Irlanda, Grècia... Cap intervenció no és sinó la manera de "garantir", precisament, que es faci front als deutes i es liquidin els interessos.
ResponEliminaPel que fa als origens del deute no oblidem com s'han convertit en públics els deutes privats bancaris ni per què es generen dèficits públics, vull dir de quines rendes procedeix la majoria dels ingressos fiscals i com han minvat aquestes.
L'autèntic drama és l'atur, que alhora és l'única solució: crear ocupació, que alhora farà baixar el dèficit, i vincular en això el retorn dels deutes.
Benvolgut Jordi, estic totalment d'acord amb tu. Aquest és efectivament el gran problema. Esdevé el cercle viciós que impedeix el creixement. Francament, més enllà de la devaluació indirecta baixant preus i/o augmentant productivitat no hi veig gaire solució.
EliminaA veure si en Krugman encara tindrà raó i la solució més pragmàtica és la sortida de l'Euro i una davaluació automàtica que faci recuperar l'interés per a la inversió industrial estrangera....No ho sé, però la veritat és que ho veig més fosc ara que fa un temps. Començo a pensar que no hi ha sortida a menys que no hi hagi un trencament radical del model, i això, fa por només de pensar-ho.