El deute públic del Govern de Catalunya es situa en gairebé 41.800 milions d'Euros a 30 de juny de 2012. Traduiré la xifra en pessetes per a fer-nos-en una idea més dramàtica pel que hem viscut bona part de les nostres vides en pessetes: 6.938.800.000.000, és a dir 7 bilions de les antigues pessetes. Això vol també dir que cada ciutadà de Catalunya (oficialment a 1 de gener d'enguany som 7,6 milions d'ànimes), puja a més de 5.525 Euros, o el que és el mateix, en una família de 4 membres, el deute per família és de 22.100 Euros.
No cal ser economista ni un geni de les matemàtiques per entendre que aquesta situació -de la que se'n parla més aviat poc- és del tot insostenible i que diu molt de la insensatesa dels nostres polítics (en general, amb independència del color polític) tant d'aquí com d'allí (Madrit, concepte). El deute que els irresponsables han acumulat suposa gairebé un 20% del producte interior brut de Catalunya, i representa gairebé el 30% del deute de totes les Comunitats Autònomes de l'Estat (en això també som el 30%, però en aquest cas no és per estar-ne orgullós).
La cosa es greu per molts motius, però sobre tot perquè com he dit és insostenible. Ja pot dir en Francesc Homs (amb qui en moltes ocasions estic d'acord) que la solicitud de fons ICO per part de la Generalitat al Govern espanyol no és un rescat, que ho és amb totes les de la llei.
Durant l'exercici 2012 Catalunya ha d'afrontar 13.500 milions d'Euros de venciment de deute, dels quals quasi 8.000 durant el primer semestre i 5.000 el segon. Home, veient aquestes xifres, sembla força evident que la confiança se'n va en orris i que probablement molta gent que té bons "patris" no els renovarà al venciment per una pura i simple qüestió de falta de confiança. I no m'estranya. Ningú més que Madrit deixarà diners a Catalunya, perquè amb l'actual marc fiscal no té capacitat de retorn i ningú en el seu sà judici no deixa diners a algú de qui tingui sospites que no els podrà retornar. O sigui, que ens els haurà de deixar el senyor Montoro, que -com tothom sap- sent una especial predilecció per Catalunya i els catalans.
Sense entrar en consideracions de tipus fiscal (poc realistes a dia d'avui mal ens pesi), i obviant que sense dèficit fiscal n'hi ha molts que diuen que no estaríem en aquesta situació, ens espera una llarga temporada molt dura, de molts més ajustos a Catalunya (en relació amb Espanya) i probablement molt més dolorosos. No hi ha, ara per ara, altre remei. I tothom que tingui un dit de seny sap que Madrit no cedirà ara les claus de la caixa (només les cediria sota una veritable pressió popular d'una gran majoria de la població de Catalunya, cosa que difícilment succeirà a curt termini).
Però entrant una mica en consideracions de tipus fiscal (això mereixerà una altra entrada al blog, segurament demà), si tinguessim o haguéssim tingut la clau de la caixa, però haguéssim tingut al mateix temps els mateixos polítics (faig especial esment aquí al desgavell que van suposar els 7 anys de tripartit), en comptes de tenir, posem per cas, un aeroport a Alguaire (que no serveix absolutament per a res i ha costat 90 milions i genera esperpèntics costos anuals de manteniment, tot sigui dit de passada), en tindríem també un a Martorell i un altre a Viladecavalls o a Ulldecona i potser tres poliesportius a Sant Jaume de Llierca i l'Agència Catalana de l'Aigua cinc-cents funcionaris més. Així de fantàstics som en aquest país. Hem aprofitat quan hi havia crèdit i bonança econòmica per a endeutar-nos de manera irreverent i innecessària, i, com gairebé sempre, senzillament no passa res i ningú no assumeix cap responsabilitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada