Ernest Maragall

L'actitud de l'Ernest Maragall pel que fa a la votació al Parlament de Catalunya la setmana passada en relació al concert econòmic, o pacte fiscal, o com caram li vulguem dir, és un clam de coherència. És la constatació de que hi ha una sensibilitat al PSC -sigles que, només a efectes de recordatori, haurien de pertànyer a un partit autònom anomenat Partit del Socialistes de Catalunya- que des d'aquell vessant federalista amb el que va néixer el PSC (i que el germà de l'Ernest ha defensat sempre) entén que el finançament de Catalunya s'ha d'arreglar com a única via de mantenir (no se sap per quant temps, però al menys un altre tram) el Principat encaixat dins d'aquesta nebulosa cada cop més difusa anomenada Espanya.

Sorprèn constatar que d'altres persones amb sensibilitat catalanista dins les files d'un PSC que navega a velocitat de creuer cap a la deriva ideològica i política (ni carn, ni peix, ni blanc ni negre, ni or ni plata, sinó tot el contrari) no s'hagin pronunciat ni a favor del pacte fiscal ni hagin badat boca per a defensar l'Ernest Maragall, únic polític probablement amb un dit de coherència ideològica i política que queda dins el vaixell a la deriva. És estrany veure que ni la Montserrat Tura, ni la Marina Geli, ni l'Àngel Ros, ni ningú altre hagi alçat la veu per dir que ja ni ha prou de tanta incoherència i vacuïtat. Però també ho entenc, en el fons tothom s'aferra al càrrec i al sou que tan generosament cobren de les arques públiques. Qui pot ser valent a dia d'avui si no té assegurades les garrofes? Qui pot dir "aquí us quedeu, colla de matats, amb la vosta petitesa de mires" i qui no té por del què dirà Madrit (concepte)? Doncs pel que es veu, només l'Ernest.

Ell no té por i contesta, primer per escrit i després a través dels micros de Catalunya Ràdio la petició del secretari d'organització del PSC (que en realitat no és altra cosa que un PSOE cada cop més descarnat, més centralista i menys federal), un mediocre David Fernández, que li demana l'abandonament de l'acta de diputat per "coherència", "dignitat política" i després d'haver trencat la disciplina de vot. No puc estar-me de reproduir part de la carta, perquè, aquesta sí és un acte de coherència que honora qui l'escriu i desmereix el partit que li demana la dimissió. Es pot dir més fort, però no més clar.

"Em doldria molt pensar que el paper que atorgues a la figura de diputat és aquest que es desprendria de les teves paraules. I, encara més, seria inacceptable suposar que un hipotètic silenci "disciplinat" en aquell moment (votació de la LEC), s'hauria de correspondre ara amb una actitud meva equivalent en el debat sobre el Pacte Fiscal. Silenci i docilitat; abans per tu, ara per mi."

"Sigues clar: m'estàs demanant(?) que marxi, que desaparegui del grup i, s'entén, del mateix PSC. Doncs bé, és obvi que no puc, ni remotament, acceptar ni acollir aquest amable suggeriment."

"Però no puc considerar admissible que ningú, jo tampoc, s'atribueixi la facultat o el dret d'atorgar o retirar qualificacions de dignitat personal o política".

"No sense que formalitzeu i substancieu les greus acusacions que inclous a la teva carta sobre la meva actuació i sobre una suposada manca de coherència personal, ètica i dignitat polítiques. Són acusacions massa greus per passar-les per alt."

"No estem en un debat sobre posicions polítiques amb diversitat de punts de vista?"

"No tinc cap intenció de renunciar a la meva condició de membre del grup parlamentari socialista. I penso exercir tot els drets que em corresponen en la seva defensa."

Ernest, em trec el barret per la teva dignitat política i, sobre tot pel teu coratge.