Per molt que La Roja sigui un prodigi de joc i de títols (no em sembla que n'hi hagi per tant, tenint en compte que l'únic partit veritablement bo que varen jugar va ser el de la final contra Itàlia), l'espectacle lamentable dels gladiadors vermells en estat d'evident embriaguesa recorrent els carrers de Madrit (ciutat i concepte) torna a posar les coses al seu lloc. Aquest és un país de pandereta, i costarà Déu i ajuda que això acabi de canviar (si és que ho acaba de fer mai...). Algú em podria explicar què feia la infanta Elena vestida amb l'equip de la selecció, amb les galtes pintades "rojigualdes" i les ungles també a joc? No li ha passat a aquesta senyora, gran i divorciada, l'edat de fer pallassades? És que el patetisme espanyol no té límits? Deu ser que no. Per exemple, el seu senyor pare, caçador d'elefants botswanesos i elefantes alemanyes.
La realitat és també que amb el dèficit desbocat el govern del PP ha hagut de reconèixer finalment que per evitar repetir la xifra de dèficit l'any passat no hi haurà altre remei que aplicar reformes dràstiques, entre d'altres, el tan temut increment de l'IVA i la encara més temuda rebaixa de salari dels funcionaris espanyols. Tot això amanit amb d'altres mesures restrictives que possiblement es començaran a anunciar després del consell de ministres de demà divendres.
La realitat és que ha hagut de ser un partit minoritari, encapçalat per una política ressentida, ultranacionalista i lerrouxista, de nom Rosa Díez (trànsfuga del PSOE, recordem-ho) i d'un partit a la dreta del PP (Unión Progreso y Democracia ve a ser una cosa com ara el partit Ciudadanos a Catalunya, que van de pseudodemòcrates per a dissimunar un nacionalisme espanyol lliberal i excloent, en una línia que ratlla la intolerància), el que hagi hagut d'aconseguir que la fiscalia de l'Audiència Nacional imputi a 31 prohoms de l'època d'esplendor del PP i la bombolla immobiliària pel cas Bankia, inclosos amics personals de Don José Mari Aznar (entre els que destaca Don Ángel Acebes, aquell de la teoria de la conspiració, el que encara creu que els atentants de Madrid de l'11 M van ser perpetrats per ETA).
La realitat és que Don Mariano I, el Breve, continua culpant indirectament les Comunitats Autònomes de tots els mals de la Pell de Brau, i que això justifica un corrent recentralitzador que sembla talment concebut per atacar Catalunya a la iugular, segons les declaracions i contradeclaracions dels homes de negre que ocupen el poder a Madrit. Ara és la llei d'horaris comercials afegit a unes declaracions sobre la necessitat de recentralitzar la justícia, o senzillament amb l'incompliment sistemàtic dels compromisos de pagament de l'Estat.
Uns pensen que ara és el moment d'aconseguir el pacte fiscal i fan cants de sirena entonant un sobiranisme poc realista (per falta de cohesió interior, falta d'adhesions exteriors i escassa oportunitat del momentum polític i macroeconòmic), d'altres pensen que ara és el moment oportú per acabar sense massa polseguera amb el fet diferencial català (al·legant una falta de caixa que ho aguanta tot). Malhauradament, com sempre, els catalans tenim les de perdre. Si no, temps al temps...I tan de bo que m'equivoqui.
La realitat és que Don Mariano I, el Breve, continua culpant indirectament les Comunitats Autònomes de tots els mals de la Pell de Brau, i que això justifica un corrent recentralitzador que sembla talment concebut per atacar Catalunya a la iugular, segons les declaracions i contradeclaracions dels homes de negre que ocupen el poder a Madrit. Ara és la llei d'horaris comercials afegit a unes declaracions sobre la necessitat de recentralitzar la justícia, o senzillament amb l'incompliment sistemàtic dels compromisos de pagament de l'Estat.
Uns pensen que ara és el moment d'aconseguir el pacte fiscal i fan cants de sirena entonant un sobiranisme poc realista (per falta de cohesió interior, falta d'adhesions exteriors i escassa oportunitat del momentum polític i macroeconòmic), d'altres pensen que ara és el moment oportú per acabar sense massa polseguera amb el fet diferencial català (al·legant una falta de caixa que ho aguanta tot). Malhauradament, com sempre, els catalans tenim les de perdre. Si no, temps al temps...I tan de bo que m'equivoqui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada