Mandinga

La primera vegada que vaig sentir a parlar del "mandinga" deuria tenir uns 10 anys, arran d'una sèrie que en l'època de la televisió de canal gairebé únic (aleshores "la primera cadena de televisión española"), i que els de la meva edat i més grans tenim encara a la memòria com a un referent; estic parlant de l'adaptació televisiva de  "Raices" de l'escriptor Alex Haley, i el personatge central n'era un esclau que, si no recordo malament, es deia "Kunta Kinte".

Aleshores vaig saber que el mandinga era l'idioma amb el que es comunicaven els esclaus de la família de Kunta Kinte, i òbviament tenia connotacions més aviat pejoratives, ja que era la llengua parlada pels esclaus portats a Amèrica des del Senegal i Gàmbia fonamentalment. Donat que els esclaus eren considerats essers inferiors, en una interpretació pràctica lleugerament pel sobre dels animals domèstics, el que parlaven aquells esclaus era una llengua primitiva i despreciable, condemnada a la desaparició.

Doncs vés per on, que 35 anys després, he tornat a sentir parlar del mandinga de la veu del jutge Carlos Dívar. Aquest personatge (no mereix malhauradament millor qualificació), té el dubtós honor d'ocupar la presidència del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, i la perla que va deixar anar ahir al Congrés va ser que ell és persona profundament respectuosa amb les llengues "vernàcules", fins l'extrem que una vegada, quan era jutge instructor, va tenir el cas d'un pobre homenet, que només parlava la llengua mandinga (ell en va fer esment com a "mandingo") i que per tal que l'home es podés defensar, li va aconseguir un traductor. Així de comprensiu és el gran jutge.

El diputat Tardà va queixar-se públicament del despreci que el jutge havia mostrat envers la llengua catalana en comparar-la -de forma pejorativa, és clar- amb el mandinga i el gran prohom va acabar disculpant-se i diguent que, en la intimitat, llegeix versos de Salvador Espriu. Fantàstic, em sona que hi ha algun altre d'aquests individus de la dreta cavernària hispànica, que va confessar un dia la utilització del català a la intimitat. Afortunadament no recordo el que llegia. Fent un símil diria que el prohom Dívar ha fet com els àrbitres dels partits de bàsket de la Leb Or (segona divisió del bàsket patri, a la que milita -per poc temps ja- el Girona). En la seva mediocritat en la interpretació de les normes i reglament del bàsket, s'equivoquen contínuament (tant a favor com en contra), i aleshores, quan el públic els escridassa molt, practiquen el noble art de la compensació: he pitat una falta en atac potser excessivament rigurosa, doncs no patiu, ara pitaré unes passes a l'equip contrari perquè em surt del xiulet.... I així anar fent (aquest afer mereixerà algún dia una entrada específica al blog). Doncs el gran jutge ha fet igual. Ha demanat disculpes per la desafortunada expressió, però això no treu que ja s'ha retratat, que ja ha deixat dit de forma clara i manifesta el que pensa del català: no pot utilitzar-se a la justícia de forma general perquè la considera una "sub-llengua". És com els àrbitres de la Leb Or, són dolents encara que amb els crits acabin pitant de forma casolana.

Aquest és un dels grans drames de la Pell de Brau: en comptes de sentir orgull per compartir un territori amb una pluralitat lingüística altament enriquidora, ens volen imposar la uniformització del castellà, al·legant raons d'eficiència i cost i provant de convèncer-nos que això de parlar català és de sub-races, equiparable a una llengua africana. Doncs fantàstic, passem-nos tots a l'anglès o al xinès, i farem passes de gegant cap a l'harmonització. No és aquesta la Espanya que va somniar en Joan Maragall, ni la que jo un dia, cada vegada més llunyà, vaig creure possible: "Escolta Espanya, la veu d'un fill teu que et parla en llengua no castellana".