Com a la cançó del Ruben Blades "Pedro Navaja", de vegades la vida et dóna sorpreses. I en algunes ocasions, només en algunes ocasions, aquestes sorpreses són molt agradables. Ahir a la nit vaig acabar apagant el llum de la meva habitació molt tard. I la culpa la va tenir la novel·la d'en Jordi Angusto Zambrano "Les nenes boniques no paguen diners".
Vaig conèixer en Jordi Angusto aquest any en farà vint, a Barcelona, l'estiu de l'any màgic, el 1992, quan acabat de tornar de Chicago buscava feina a Barcelona. I a través del Col·legi d'Economistes vaig saber que tenia opcions d'una feina per la que calia un economista. Em van convocar per una entrevista, però resulta que la persona que m'havia de veure va haver de sortir de viatge de forma urgent i em va acabar rebent el cap del que m'havia d'entrevistar, és a dir, en Jordi.
El fet de saber de sobte que qui m'havia d'entrevistar no era qui s'esperava que ho havia de fer em va intimidar una mica. Més em va espantar -encara en tinc l'imatge ben nítida al cap- que just després d'haver entrat al seu despatx i fer-me seure va haver d'atendre una trucada i en poc més de deu minuts en Jordi va parlar en un grec que em va semblar fluidíssim (llengua en la que va començar la conversa telefònica), després va saltar al francès i finalment la va cloure en anglès -més tard vaig saber que estava parlant amb una directiva grega de l'Unió Europea a Brussel·les-. Quan va penjar les cames em tremolaven i vaig pensar que d'aquella entrevista no podia sortir-ne gaire ben parat. Però ves per on, vaig superar aquella ronda i després d'entrevistar-me amb qui tocava de veritat, vaig acabar aconseguint la feina.
Amb en Jordi Angusto hi vaig treballar tres anys i d'ell en vaig aprendre moltes coses, però del que no he sabut fins no fa gaire és de la seva faceta literària. Després de força temps de no saber res l'un de l'altre hem tornat a posar-nos en contacte (les noves tecnologies hi ajuden molt), i vaig saber que acabava de publicar una novel·la i un assaig. Ahir vaig acabar la novel·la que porta un títol que, ja d'entrada, desperta la curiositat: "Les nenes boniques no paguen diners". El llibre es pot adquirir a: http://jangusto.bubok.es/ .
Se m'acudeixen algunes idees que tinc ganes de compartir. La primera és que mai fins ara havia llegit una novel·la d'un escriptor que conegués de forma personal, i això per a mi ja ha estat un "plus". La segona és que la història que explica és francament bona, ben concebuda, escrita amb mestratge i una riquesa lèxica més que destacable. I la tercera és que la història que conta no només és versemblant i plausible, sino que ho és tant, que a un li queden dubtes de si el que explica és cert. En tot cas, si és ficció (que segur, tot i que no ho he preguntat encara a l'autor), podria perfectament haver succeït.
En Jordi em va ensenyar que un llibre, per ser interessant o ha de seduir o ha de fer còmplice. Jo diria que la seva novel·la aconsegueix les dues coses, en un magnífic retrat d'una etapa molt fosca de la nostra història recent, la fugida en massa de molts republicans catalans cap a l'exili francès els darrers dies de gener del 39, quan les tropes de'n Franco estaven a punt d'entrar a Barcelona. La història l'explica l'any 1966 un noi jove que descobreix el dia del seu vint-i-unè aniversari que no és qui creia ser, i que els que els que es pensava que eren els seus pares, en realitat eren els seus avis. La novel·la, escrita en primera persona per un noi que furga el passat buscant les seves arrels, va adquirint ritme conforme el lector s'endinsa en el relat fins a agafar un ritme trepidant, amb un final enginyós i sorprenent.
La novel·la és absolutament reconamable, i si aquest país fós normal, aquest llibre estaria disponible en paper a totes les bones llibreries de Catalunya, però com que som un país petit (de mentalitat), aquí només publiquen en paper els "factotums" i els "mediàtics". Què hi farem!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada