L' Alicia

És sense dubte una de les grans guanyadores del Partit Popular en el congrés de Sevilla, com a resultat de ser una de les grans guanyadores de les darreres eleccions catalanes. 18 escons al Parlament de Catalunya és un resultat que, de facto, la converteix en la força política determinant de l'estabilitat a  Catalunya.

Com a premi a la seva gestió, és una figura ascendent que, a més a més de col·locar una colla de membres de la seva confiança al gavinet de'n Rajoy I, "el missing" (Jorge Fernández, Dolors Montserrat, Jorge Moragas, José Luís Ayllón), acaba d'aconseguir substituir a Miguel Arias Cañete (aquell del Plan Hidrológico Nacional "por cojones") en la comissió de llistes del partit. Per tant en un partit governat per dones: la "presidenta" del govern espanyol de facto és la Soraya Sánchez de Santamaría i la "presidenta" del Partit és la Dolores de Cospedal, l'Alícia és un valor en ascens. Ella ho sap, i aprofita aquest estat de gràcia amb mà de ferro, intentant sortir a la foto cada dos per tres i refregant a la cara dels convergents que és gràcies a ella que la política catalana ha assolit un cert nivell d'estabilitat.

I em pregunto, fins on és capaç d'arribar? És evident que la resta del PP té la mirada posada en el partit a Catalunya. En primer lloc perquè l'altre feu tradicionalment hostil, l'altre poblet gal envoltat de tropes romanes, ha aconseguit pactar a Euskadi amb el partit socialista i en Basagoiti no té ni de bon tros la pressió que hi havia fa un temps. La treva d'ETA també ajuda a que d'Euskadi se'n parli menys. En segon lloc. I en segon lloc, i més important, és que del pacte fiscal se'n parla cada dia més (a Catalunya i a fora) i el sobiranisme és també un valor en ascens. L'Alicia és el cap de casal de les forces que han d'espanyolitzar els irreductibles gals (un rèdit de 500.000 vots a les darreres eleccions l'avala de forma significativa), però ho ha de fer amb mà esquerra, amb cants de sirena i no amb els pilums.

Per tant és probable que la gota malaia continui. D'una banda pactem la progressiva eliminació de les "ambaixades catalanes", afer del que, per cert, se n'ha parlat molt poc i de l'altra fem venir la ministra de foment perquè els prometi uns quants milionets per arreglar el desgavell de RENFE. D'una banda pactem el suport als pressupostos del 2012 i d'altra fem una llei omnibus de telecomunicacions per a iniciar el desmantellament de la ràdio i televisió pública catalanes...(això sí que és veritablement greu i mereixerà un article sencer al blog).

Fa anys, al pacte del Majèstic els catalans ens hi vam deixar més del que ens pensem, i, com apunta avui el Toni Soler a l'Ara, si el nostre catalanisme es redueix a la qüestió econòmica (que és justament la pretensió de l'Alicia), aquesta senyora haurà començat a guanyar la partida.