Senyor Montilla, a seques

Després de veure el lamentable episodi de la designació del Sr. José Montilla (que no oblidem manté la condició de Molt Honorable com a Ex-President de la Generalitat de Catalunya) com a senador per designació del seu partit (i malgrat el desacord de molts membres del PSC, entre els que hi ha l'Isidre Molas), un té la sensació que aquest senyor ha decidit jubilar-se als 56 anys.

Que el Senat espanyol és una institució que no serveix per a res i que ens costa molts calés ho sap fins i tot el meu fill petit. Hem d'esperar que les exigències de retallades que ens imposarà cada com més l'Europa de les dues velocitats liderada per Alemània i -en menor mesura- França, obliguin que durant aquesta legislatura el Sr. Rajoy hagi de treure estalvis de sota les pedres i el faci desaparèixer o com a mínim el racionalitzi per tal que el ciutadà del carrer vegi que governants i governats comencen a remar en la mateixa direcció.

Però mentre això no passi tenim un pre-jubitat de 56 anys que ha estat incapaç de mantenir la dignitat que es va guanyar a pols en esdevenir el primer immigrat andalús que assolia la màxima representació institucional de Catalunya. I amb encerts i errades va seguir portant el càrrec amb dignitat. Aleshores, passar de ministre d'indústria a President de la Generalitat va suposar una ascensió. Ara la seva renúncia, vergonyosa i indigna, suposa un acte de deslegitimació. Que ho hagin fet altres president d'altres comunitats autònomes no em serveix. Catalunya no és una "simple" comunitat autònoma, mal que els pesi a molts.

Recordo un temps on els que perdien les eleccions o eren desfenestrats de les secretaries dels partits polítics -en això l'aparell de Ferraz i Nicaragua té veritables mestres (Raimon Obiols -primer cas que recordo de les purgues polítiques a les txeques del PSC-, Josep Borrell, Joaquín Almúnia, Javier Solana, Rosa Diez, Pascual Maragall, Joan Clos,....), la sortida natural era Europa o en el pitjor dels casos una Ambaixada a Istambul o un càrrec a la ONU. Però fóra on fóra gairebé tots tenien coses a dir, continuaven (i molts encara continuen) fent carrera política, continuaven provant d'afegir valor com a contrapartida a uns salaris més que generosos pagats amb els diners de tots els contribuents.

Però el Senyor Montilla no parla altre que català i castellà i cap dels dos amb la desinvoltura necessària. Deu ser això...O que la quota de les Ambaixades a Llatinoamèrica està tota coberta.