Tot i estar previst a la Constitució del 1978, l'estat de les autonomies, que es va desenvolupar a cuita corrent, va ser de facto un engendre post cop d'estat de l'inefable Antonio Tejero Molina, presumpte membre de la benemèrita guàrdia civil. La famosa LOAPA (pels que no se'n recordin, acrònim de "Ley orgánica para la armonización del Proceso Autonómico") es va promulgar el juliol de 1982, un any i mig després del cop d'estat de Febrer de 1981.
Aleshores, Catalunya i Euskadi van presentar un recurs d'inconstitucionalitat que afortunadament va prosperar ja que l'ara qüestionat Tribunal Constitucional va declarar nuls 14 dels 38 articles de la llei, que ja sense cap capacitat harmonitzadora va acabar aprovant-se l'any 1983. Com que els jutges van desarmar els arguments de la dreta espanyolista, llavors es va inventar el justament anomenat "café para todos" com a potent instrument de dilució de la força creixent que les autonomies catalana i basca estaven agafant. I així, com bolets en temps de pluja, el mateix any 1983 van anar sorgint estructures tan lògiques, reivindicades i justificables com la Comunidad Autónoma de Murcia o la Comunidad Autónoma d'Estremadura per posar dos exemples ("manda cojones" que diría el meu admirat Federico Trillo). Les administracions autonòmiques han tingut la seva quota part de culpa en el desfici pressupostari en què es troba actualment l'estat espanyol, i han estat responsables a més a més de la dilapidació injustificada d'una quantitat extraordinària de fons estructurals procedents de les Europes, però aquesta història seria mereixedora de molt més que una entrada de blogg (només a títol d'exemple, només a coeficients intel.lectuals molt limitats se'ls pot acudir fer carreteres innecessàries o pavellons poliesportius ultramoderns i equipats per jocs olímpics a cada poble de més de 1000 habitants).
La qüestió és que Espanya va muntar una estructura administrativa innecessària, cara i en la majoria dels casos ineficaç (des d'una perspectiva de servei al ciutadà, que és en definitiva qui paga els impostos) fonamentalment per desarticular el "fet diferencial català". No van poder contra els bascos i navarresos i el seu règim foral respectat fins i tot pel dictador, i es van acarnissar amb els catalans. Però malgrat tot, en època de vaques grasses, fons de cohesió a cabassos i emissions de deute a quatre rals, Catalunya anava fent la seva més o menys com aquell qui no vol, sense autonomia fiscal però sense que hi hagués excessiva pressió ni tensió generada per la caixa (o la seva manca).
Però la caixa buida ha estat una magnífica ocasió per a començar un altre atac, frontal, descarat i sense manies per part de Madrit ("concepte"; em permeto apropiar-me de l'expressió del periodista Iu Forn). I tant li fa si a Madrit són de dretes o d'esquerres, són nacionalistes espanyols i en major o menor grau, tots escombren cap a casa (seva). La famosa qüestió dels 759 milions d'Euros n'és una mostra evident. No et pago els diners de la disposició addicional tercera relativa a pagament d'infraestructures que tu (Generalitat) has avançat, malgrat que jo (Estat) ho tinc consignat als pressupostos de 2011. Però no patiu, Artur i Andreu, que us farem una bestreta de 1.000 milions i així podreu acabar de pagar la paga extra dels funcionaris.
El pols està servit. L'excusa de que el dèficit galopant que ofega les Espanyes ha estat causat per les autonomies (objectivament força cert) és perfecta per començar la involució i la recentralitatzació, com ja s'ha encarregat de recordar-nos des del primer dia el flamant nou equip econòmic de Don Mariano i l'encantadora Soraya. I com que hi ha cafè per a tots, si comencem a reduir competències (o disminuir transferències de la caixa central, que pel que fa al cas és el mateix), les reduim per a tothom. Qui cregui que d'aquest procés Catalunya en sortirà indemne, que aixequi la mà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada