Indults, insults I (in)justícia

Que l'Alfredo Sáenz demani un indult per una pena que estava recorreguda i que fa referència a uns fets que es remunten a ....1994 (tot just només fa 17 anys) em sembla comprensible, de fet és humà. Jo també ho faria si em trobés en la seva situació. Ara bé que un dels darrers Consells de Ministres del zapaterisme l'hi concedeixi (o li consideri parcialment) no fa res més que exemplificar allò que molts ciutadans del carrer fa anys que pensem.

Allò que ja fa anys va dir fa 25 anys l'aleshores l'alcalde de Jerez, en Pedro Pacheco: "La justicia es un cachondeo", ho entenc perfectament, perquè la sensació que li queda a un al cos és que la justícia no tracta tothom amb la mateixa vara de medir d'una banda (era, a títol de recordatori, per l'afer del xalet d'un tal Bertín Osborne, pressumpte músic, que al final tot i haver-se d'enderrocar, no va anar a terra), i d'altra banda, una justícia lenta és una vil contradicció, i per tant no és justícia, serà una altra cosa, però justícia entesa com a equitat, doncs no ho és.

Que la justícia és lenta, lentíssima, és una evidència tan innegable que ningú no ho pot refutar. Falta de mitjans al·leguen des del Ministeri, la Conselleria i en CGPJ. Potser sí, però no només.  Estic absolutament impressionat amb el cas Millet (per memòria: aquell delinqüent que passa els estius a Menorca i juga cada dia a tennis al Club d'Argentona), que de vegades penso que vivim a Burkina Fasso i no en un Estat de Dret. El delinqüent, confés a més a més, està tan tranquil perquè sap que la instrucció del judici (començada pel jutge Juli Solaz, que com a sobrenom li diuen "el cargol", i amb això està tot dit) encara no ha acabat, dos anys i mig després, i que quan l'acabin jutjant i condemnant (d'això ningú no en té dubtes) ni tan sols haurà d'entrar a la presó perquè haurà complert l'edat penal. Un insult a la intel·ligència i un mal exemple amb un corol·lari perillós: els criminals de veritat (de crims econòmics) sempre acaben sortint indemnes (o gairebé).  

Però tornant a l'Alfredo, si l'indult l'hagués demanat en Pepe Sánchez, o en Pitu Costa, tots dos ciutadans anònims i desconectats dels resorts del poder bancàri de l'Estat Espanyol, doncs potser el Consell de Ministres hauria considerat que tenia afers més urgents o importants sobre els que dilucidar.

Però és que a més a més, tant que els demòcrates s'omplen la boca parlant de separació de poders..., a sant de què un Consell de Ministres ha de tenir la capacitat de rectificar una decisió d'un Tribunal? No ho sé, però de vegades, i cada cop més sovint, tinc la trista sensació d'una progressiva Burkinafassització dels nostres drets i de les nostres vides.