Superdimarts

Als Estats Units avui és un dels dies que, en circumstàncies "normals" es decidirien de facto els candidats a la presidència del país per part dels dos grans partits. Efectivament, avui es vota a 16 estats de la Unió que pràcticament decidiran quin serà el representant nominat per cadascun del partits per a concórrer a les eleccions a la presidència de país el dimarts dia 5 de novembre de 2024.

Però no hi ha emoció. Les cartes estan tirades. I com escrivia avui la Carme Colomina al diari Ara, per primera vegada en molts anys, molts votants nord-americans, la majoria segurament, aniran a votar sense ganes, amb el nas tapat. Cita Colomina el que escriu la columnista del diari New Yorker Jane Mayer: "Aquestes són les primàries menys atractives i menys interessants que qualsevol de nosaltres pugui recordar". Té tota la raó del món.

Més enllà dels militants i fanàtics, molts dels quals estan registrats per a votar als Caucus dels dos partits, el ciutadà de carrer, el que com vostè i com jo busca fonamentalment coherència en les polítiques (difícil trobar-ho a qualsevol lloc del planeta, avui dia), respecte als drets i principis fonamentals, pau, feina i prosperitat, no té avui cap candidat que els pugui representar. 

Serà la primera vegada que succeeix segurament en tota la història de la democràcia nord-americana. El que serà 47è president dels Estats Units no desperta cap emoció entre els votants de sentit comú (ja ni tan sols escric de "seny" o "d'ordre").

Si, com vaticinen tots els analistes, Trump i Biden són reelegits pels seus respectius partits com a candidats a la presidència, serà la primera vegada que es produeixi una repetició de candidats en dues eleccions presidencials consecutives des de 1956, quan Dwight D. Eisenhower va guanyar les eleccions presidencials per segona vegada consecutiva.

A mi, que sóc seguidor proper de l'actualitat nord-americana, els votants em semblen desconcertats. 

He parlat amb amics nord-americans demòcrates (clarament la que seria la meva opció si jo pogués votar -als USA ho puc fer tot excepte votar perquè no tinc la ciutadania-) que no entenen per què un president que de forma objectiva no està en condicions no només de presentar-se a la reelecció, sinó de seguir exercint el càrrec de forma plena (i amb dignitat) d'aquí a final de mandat el gener de 2025, continua entossudit a presentar-se com a candidat. I el pitjor és que no hi ha cap veu autoritzada a les files demòcrates que gosi desautoritzar-lo. Sí que és cert que Kamala Harris -desapareguda en combat durant gairebé tres anys- ha estat i està molt més activa i més mediàtica des de fa uns mesos, però no sembla, hores d'ara, que tingui cap suport intern suficient com per a fer un "sorpasso" al decrèpit ancià Joe Biden.

També tinc amics que voten republicà, per convicció i per tradició, que assisteixen amb incredulitat i perplexitat màxima a una situació en la que un personatge mentider i populista, acusat de crims molt greus en quatre macro-causes obertes contra ell acabarà amb tota seguretat essent el candidat a la presidència pel partit republicà. Per si no en tenia prou en guanyar els Caucus, el Tribunal Suprem (amb quatre dels nou membres escollits per ell mateix) van votar ahir per unanimitat anular les sentències dels estats de Maine i Colorado que l'impedien ser candidat a la re-elecció en els dos estats invocant l'esmena 14 de la Constitució (la que diu que una persona que hagi induït una rebel.lió contra el govern dels Estats Units és inelegible). 

Trump, amb l'ajuda de jutges -escorats a la dreta i a l'extrema dreta, en una clara semblança al que succeeix a l'Estat Espanyol- acabarà no tenint cap impediment per a ser candidat i la probabilitat que guanyi la nominació és superior, segons els experts, al 90%.

Si Biden guanya la nominació, cosa també més que probable a dia d'avui, hi haurà molts votants demòcrates que es quedaran a casa per no votar-no (però que per coherència tampoc poden votar Trump). Només un miracle -una malaltia greu o la mort de Biden- podria provocar que Kamala Harris acabés essent la candidata (i no seria en absolut una mala opció: dona, molt preparada, jove, amb experiència de govern i de color).

Si tot passa com està previst (tal i com té assimilat la "casta" nord-americana, encara que no sigui del seu màxim agrat) i no hi ha un inesperat gir de guió a darrera hora, tinguin pocs dubtes que, com vinc escrivint des de fa dies, Donald Trump serà el 47è president del Estats Units d'Amèrica, malgrat comptar amb, com a mínim, la meitat de la població del país completament en contra.