Si per una fortuna de l'atzar o alguna concatenació de circumstàncies astrals algun lector amb menys de, posem, una trentena d'anys, entrés per error en aquest blog i llegís el títol, segurament en tornaria a sortir, esverat, perquè podria arribar a pensar que estic parlant de polítics o de membres d'algun consell d'administració d'una cotitzada a l'IBEX 35. Fins i tot, podria a arribar a pensar que són dos jugadors de futbol del segle passat, perquè vist com està el percal educatiu, dubto que sàpiguen de qui es tracta.
I veient les misèries dels nostres polítics (és una manera d'escriure, ja que jo no els considero "meus", malgrat que, malauradament contribueixo a pagar-los el salari amb els meus impostos) no puc més que declarar-me fan absolut de Salvador Espriu, aquell grandíssim poeta que va escriure, entre moltes altres obres mestres "Assaig de càntic en el temple" del seu llibre de poemes "El caminant i el mur".
En aquest poema, Espriu, fi observador del poble i de la gent entre els que vivia i bon antropòleg social, començava el seu assaig amb el següent vers: "Oh, que cansat estic de la meva / covarda, vella, tan salvatge terra, / i com m'agradaria d'allunyar-me'n / nord enllà, / on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç!".
De gairebé tothom de la nostra edat és coneguda la rèplica a aquest poema que va fer Pere Quart (Joan Oliver) molts anys després en el seu "Assaig de plagi a la taverna", en el que defensa les virtuts de la terra, de Catalunya.
Doncs a l'admirat Pere Quart li diria, si pogués, que els nostres polítics no són ni nets, ni nobles, ni cults, ni rics, ni lliures, i per descomptat, no són ni desvetllats ni feliços.
La pantomima dels Comuns, que han deixat d'aprovar un pressupost per encara no se sap ben bé què, perquè si el seu nivell d'estultícia implica fer caure un govern per una futilitat com el Hard-Rock Cafè, més val que s'ho facin mirar. Posats a ser coherents haurien d'avocar per tirar a terra la majoria de construccions de la costa catalana, començant per Platja d'Aro i Lloret de Mar, seguint per Salou, Cambrils i un nombre incomptable de desgràcies ja fetes, malauradament. No vindrà d'una més, en un terreny que, al cim, és un erm.
L'oportunisme dels Socialistes, que després de les primeres enquestes del CEO (i en devien tenir de prèvies), es freguen les mans sabent-se guanyadors, per esdevenir una sucursal del socialisme de Madrid durant quatre anys (amb l'ajut dels Comuns, i qui sap? potser d'ERC).
La mediocritat d'ERC que més que governar ha donat la sensació (més sensació que no pas realitat, però això és el que la gent percep) que actuava com una gestoria de barriada. De veritat que des de 2021 no han pogut fer res més per a preparar-se contra una sequera que està esdevenint crònica? No s'ha pogut fer res més per a millorar Ensenyament? El fiasco a les presos catalanes tot just apareix aquests dies? I així en un incomptable número de temes. No som independents, però tenim una raonablement gran capacitat de gestió, però és clar, això requereix un cert talent..(ull, que no dic que els altres ho facin millor, per exemple el Madrid de la intel·lectual...-excepció feta dels bascos, que aquests sí que van a la seva i governen de veritat-).
I després hi ha l'escàndol -per a mi, naturalment que tothom pensi com vulgui, només faltaria- de la pallassada permanent del de la República Independent de Casa Meva (ai no! que això té el copyright d'IKEA..). De la república de piruleta de Waterloo. Ahir a Elna, congregant mil persones per a dir obvietats que farien avergonyir una persona que en tingui poca. Si tan valent és (que no) que hagués passat per la presó com van fer molts dels seus i d'Esquerra Republicana. Per què li ha servit tota la papanotxada? Doncs per viure 7 anys de la moma del consell de la república. El pitjor del cas és que continua amb la retòrica grandiloqüent i èpica de la confrontació intel·ligent. Espero poder entendre-ho algun dia.
Em fa gràcia que, i ara torno a Salvador Espriu, anirem unes eleccions el 12 de maig que ens donaran uns resultats molt semblants als que hi ha avui, cinc escons amunt, cinc escons avall.
I veurem si el senyor Puigdemont, que viu Nord enllà, tindrà el coratge de tornar per a ser candidat i fer campanya a aquesta covarda, vella i tan salvatge terra que es diu Catalunya.
Si ara tingués trenta anys, seria jo qui m'aniria Nord enllà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada