La reina Isabel d'Anglaterra en un discurs el novembre de l'any 1992, any màgic pels catalans per la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona, celebrava els 40 anys de regnat, però qualificava aquell any com a "annus horribilis" en una expressió que va fer fortuna entre els mitjans de comunicació.
Efectivament, quatre dies abans del discurs, un incendi devastava part del castell de Windsor, la residència reial, el príncep Andrew -que després s'ha vist involucrat en diversos escàndols de tipus sexual, el més important el cas de pederàstia de festes amb menors anomenat "Epstein" del que he parlat en aquest blog en alguna ocasió- es separava de Sarah Ferguson, a la que després alguns paparazzi van enganxar en topless a les platges de Saint Tropez i la princesa Diana de Gales col·laborava a la publicació d'una biografia autoritzada en la que detallava les infidelitats del seu marit, el príncep Carles.
Aquest any 2024 està sent la segona edició de l'"annus horribilis" de la família Windsor. I no parlo només dels problemes de salut del príncep Carles, afectat per un càncer i fora de la vida pública des de fa uns mesos, ni per la reina Camila, que va patir una mena de baixa per "estrès", ni dels problemes encara persistents del príncep Harry i la seva dona Megan Markle amb la premsa britànica i amb la seva família, ni dels problemes de salut de la princesa de Gales, Catherine Middleton, operada de cirugia abdominal sense que se n'hagin revelat els detalls.
El problema de veritat és la credibilitat. I quan això passa, és a dir, quan la credibilitat d'una institució fa aigües de manera tan evident i barroera, el castell de cartes es pot desmuntar en un moment. Només és qüestió de temps.
El dilluns d'aquesta setmana que s'acaba, volava cap a New York i vaig comprar La Vanguardia edició en paper (sobre tot per a fer els sudokus, però de passada, faig una lectura del diari, excepte de la secció de política, que m'avorreix sobiranament). A la secció de societat hi sortia una fotografia de la princesa de Gales posant amb cara de felicitat amb les seves tres criatures. La foto havia estat distribuïda el dia pel abans pel palau de Kensington i per tant era oficial. Naturalment tots els diaris "de dretes" la van publicar (la monarquia és símbol d'"ordre" per la gent més aviat de dretes i símbol de corrupció per la gent més aviat d'esquerres).
Ben aviat però les xarxes socials van posar de manifest que la foto havia estat manipulada (les mans i la roba dels fills no acabava de quadrar) i per a més inri, la reial senyora apareixia sense l'anell de casada. Com a resultat de tot plegat Associated Press la va retirar de circulació ràpidament.
La col·laboradora del NYT Lindsay Crouse, escrivia en un article d'opinió el mateix dilluns 11 de març on deia: "S'entén que aquesta família -els Windsor- una institució sustentada per milions de dòlars dels contribuents britànics, sempre ha sobreviscut manipulant la confiança pública, però quan es mostra la maquinària de la manipulació, la confiança es debilita. Potser la Catherine realment passa la seva convalescència alterant fotografies familiars amb photoshop, però qui s'ho creu ara? Una monarquia moderna no pot mentir així i sortir il·lesa".
A la societat britànica contemporània, la monarquia ha jugat un rol similar al que el poeta romà Juvenal va definir com "panem et circenses", estratègia per a donar a les masses entreteniment per a desviar l'atenció de la societat dels greus problemes de fons de l'imperi en decadència, accentuada pel caòtic i esperpèntic episodi del Brexit.
Naturalment, el pa i circ funciona quan el poble, que efectivament sustenta aquest muntatge anacrònic i del tot irracional, no té dubtes sobre la imatge de credibilitat que s'espera de "The Corporation" (com va denominar la família real britànica la periodista Celia Walden).
Però quan de forma tan maldestra la monarquia britànica comet errada rera errada i la credibilitat fa aigües per tots costats, la paciència dels contribuents es pot acabar molt de pressa.
És el mateix que li pot passar a la monarquia espanyola amb tots els moviments del rei emèrit espanyol, que darrerament és més a Suïssa que als Emirats Àrabs en una preparació del que podria ser la seva tornada definitiva a Espanya. No sigui que al final, de tant estirar la corda, aquesta s'acabi trencant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada