Quan la política emmerda la cultura

I ja hi tornem a ser. Català versus Valencià. Llengua versus dialecte. Una polèmica més que superada ha tornat a revifar per culpa dels polítics. 

La jugada política de Junts -exigint que al Congrés es puguin parlar les 4 llengües oficials i que es formuli la petició del reconeixement del Català al Parlament Europeu com a contrapartida al recolzament de la candidata socialista Francina Armengol a la presidència del Parlament espanyol- em sembla bé perquè fa tornar aquest partit polític (o el que sigui que sigui això de Junts) al joc de la política i a més a més perquè em sembla que ha fet una petició que és més que raonable: el reconeixement de la realitat plurilingüistica d'Espanya.

Però això, òbviament, ha desfermat la ira i la ràbia fonamentalment blaveristes. Els valencians de dreta extrema i extrema dreta que no parlen valencià i que el voldrien veure definitivament convertit en una part més del folklore local, com ho són les falles o la "mascletà". Residualitzada i morta: la llengua dels llauraors.

La polèmica es centra -no podia ser d'altra manera- en el nom de la cosa. La Generalitat Valenciana (recordem-ho, d'extrema dreta, o al menys la seva Conselleria de Cultura, a mans d'un ex-torero) ha exigit (verb que té connotacions més fortes que demanar) "respecte a la Comunitat Valenciana i que la nostra llengua tingui el mateix estatus d'oficialitat que la resta de les llengües cooficials de l'Estat". Encomiable exigència, tot i que a ells, la utilització del valencià a les Corts espanyoles no se'ls hagués acudit demanar-la en cent vides. Recordem que són els que han dit publicament que substituiran tots els rètols al carrer on hi posa "València", i ho canviaran per la seva denominació "Valencia" sense accent greu, una aclaparadora mostra de sentit comú i de gestió adequada dels diners públics.

Home, no cal posar-se ferrucs, ni fer negacionisme històric. El Regne de València o País Valencià i les Illes Balears, o Regne de Malloca, van ser repoblats per Catalans (molts de les terres d'Urgell, en el cas de València) i aquesta és la raó històrica, i no altra, per la que a València es parla Valencià.

Els acadèmics de la llengua valenciana, el 2005 van aprovar el següent dictamen (que cau pel seu propi pes): "La llengua pròpia i històrica dels valencians, des d'un punt de vista de la filologia, és també la que comparteixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d'Andorra, a més a més de L'Alguer, la franja oriental aragonesa i el departament francès dels Pirineus Orientals". Més clar i més científic impossible.

I la Real Academia Española de la Lengua, en la seva entrada número 6 respecte de la paraula "valenciano", la descriu com una varietat del Català. Normal, perquè científicament no hi ha cap mena de controvèrsia.

A partir d'aquí (o d'ací), la resta és pura política amb ganes de dividir i generar polèmica (amb molta mala llet i ràbia) i com a finalitat última, menystenir la llengua i el seu ús, fins a fer-la desaparèixer del mapa, que és el que en última instància volen el PP i VOX del País Valencià, perquè la llengua és part de la identitat, i ells d'identitat només en volen una, l'espanyola. Sinó que els ho preguntin als Bretons, als Occitans, als Corsos o als Catalans de la Catalunya Nord...i com han acabat les seves llengües i per extensió, la seva cultura.

Puc acceptar que si això del Congrés espanyol esdevé una realitat (que no ho veig gens clar, tot i les bones paraules i segurament, les bones intencions d'alguns polítics socialistes inclosa na Francina Armengol), la llengua s'anomeni Català/Valencià (jo dic que parlo Valencià del Nord), ara bé, voler mantenir el Valencià com a suposada llengua diferenciada és una barbaritat cientifica tan gran com si els Austríacs afirmessin que no parlen Alemany, o que els nord-americans que no parlen Anglès, o que els Quebequois no parlen Francès.