El petó no consentit del president de la federació espanyola de futbol a la jugadora Jennifer Hermoso després de la victòria de la selecció espanyola femenina a la final del campionat del món de futbol femení ha fet la volta al món, per a vergonya i escarni de la federació i de molts mascles de les Espanyes.
Aquí als Estats Units, on estic aquests dies treballant, tots els mitjans majoritaris, tant televisius com de premsa escrita, se n'han fet ressó, fins i tot cadenes de televisió com la CNN o diaris com el New York Times. A la seva edició d'avui, també el seriós Frankfurter Allgemeine es fa ressó de la vergonyosa actitud del senyor (?) Rubiales, persona que ocupa el càrrec de la federació des del 2018, any en què va substituir a Ángel Villar, essent escollit per majoria absoluta.
Rubiales va voler fer de còmic, emulant el gran Rubianes, però a diferència del màgic mestre dels monòlegs, l'ex-futbolista no en va sortir ben parat. I és que quan no es té classe (a diferència de Rubianes, que en tenia, i molta, malgrat la seva escatologia), no hi ha res a fer. Resa la dita Castellana: "Aunque la mona se vista de seda, mona se queda".
A aquest individu les pulsions masclistes li supuren per tots els porus de la seva pell. De fet, ho porta escrit a la cara. Si em permeten la vulgaritat, l'aspecte de xuloputes d'aquest tipus el retrata i el delata. No cal ser ni psicòleg ni antropòleg per desemmascarar aquest personatge, que no serviria ni per a protagonitzar un còmic barat.
El petó no consentit és un acte absolutament inadequat i del tot innecessari, ja que hi ha moltes altres maneres de celebrar el merescut triomf de la selecció femenina de futbol sense que mig Estat -com a mínim- hagi de passar vergonya aliena.
Però el que em crida més l'atenció de tot plegat, és la vulgaritat extrema del personatge, que, estant a la llotja de tribuna amb la reina borbona i la princesa borbona a escassos metres, l'home actua amb una procacitat i una vulgaritat fora de tots els límits.
En més d'una ocasió durant el partit, cridant com un posseït, el tal Rubiales es posa compulsivament una mà als genitals i se'ls sacseja mentre els ulls li surten de les òrbites i amb l'altre mà aixeca el dit del mig. La foto adjunta n'és la prova del cotó.
I d'aquest comportament impropi d'un representant d'una institució pública com la Real Federación Española de Fútbol (RFEF), pràcticament cap mitjà se n'ha fet ressó, eclipsada la cosa pel petó no consentit. Doncs que volen que els digui? Personalment trobo tan greu una cosa com l'altra. Ja ho deia l'Arturo San Agustín en un memorable article periodístic sobre la primera Guerra del Golf: "els humans no som més que monos vestits". Aquesta màxima, aplicada a la fotografia que il·lustra aquest article, no pot ser més veritable i més encertada: un orangutà s'hagués comportat de ben segur amb més dignitat i decòrum.
I saben el pitjor de tot plegat? Doncs que en un país on no dimiteix ni el Tato, el senyor Rubiales, de qui molts han demanat el cap, ni pensa dimitir ni els seus companys de les federacions territorials li pensen demanar, si no, en tornarem a parlar després de la reunió de l'Assemblea Extraordinària de la RFEF, convocada per divendres d'aquesta setmana. El corporativisme imperant fa que els mascles de la manada es protegeixin entre ells. I així ens va a tots plegats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada