En l'edició d'avui de ElPunt Avui en Jordi Grau ens recorda, en un article molt personal, que demà farà vint anys de la mort d'en David Colomer. Avui tindria 52 anys i segurament seria un dels més grans escriptors vius en llengua catalana. Jo el vaig descobrir amb el seu segon llibre, Danys col·laterals (Quaders Crema, 2001), un recull d'onze relats curts sobre persones quotidianes, que dubten, que estan una mica perduts a la vida. Amb clares influències monzonianes, també de Sergi Pàmies, Colomer tenia un estil viu, atrevit, descarat, sarcàstic, cínic fins i tot. Eclèctic i directe, influït també, per la seva professió, la de periodista.
El seu primer recull de contes el va publicar a Edicions La Magrana,1991, obra de joventut que va titular "Préssecs i dièsel".
David Colomer va ser un gran periodista d'El Punt i El 9 Esportiu (ell es considerava periodista d'esports), que ell va ajudar a crear. Amb Danys col·laterals però, la crítica literària va descobrir un gran talent. Recordo haver sentit l'entrevista a la ràdio que en Jordi Basté li va fer i també l'Antoni Bassas.
Era un diamant en brut, que tenia un gran futur en la literatura. De fet, quan va decidir anar-se'n i plegar de viure -en David es va tirar daltabaix d'un penya-segat a Port-Bou- tenia una novel·la pràcticament enllestida, que havia de titular-se La paciència del conill porquí i que, per amistats compartides, tinc la sort d'haver-ne llegit un manuscrit pràcticament acabat.
No va viure prou per a veure la seva primera novel·la publicada. Una gran pèrdua sense cap mena de dubte, perquè tenia molt a oferir i hagués escrit les seves millors pàgines. Enyoro tot el que un talent com el seu no haurà pogut escriure mai.
La seva mort em va copsar, em va frapar intensament. En David era veí del meu barri, de La Devesa, i com a lletraferit que sóc m'hagués encantat conèixer-lo, parlar amb ell sobre literatura i vida. Però no va poder ser. Si encara fos viu, estic segur que haguéssim acabat coneixent-nos, ja que teníem amics comuns, alguns a El Punt. De fet, els confessaré un petit secret. Tinc una quarta novel·la començada, des de fa molt de temps (massa) i encara que no vull dir-ne el títol (perquè no sé si l'acabaré) sí que puc escriure la dedicatòria, que tenia pensada des que vaig concebre el guió d'aquesta novel·la: "A la memòria d’en David,
malaguanyat molt abans d’hora".
En David va decidir plegar de viure. Va arribar a la conclusió que no podria superar la separació i que res que pogués fer no podria omplir mai més el buit que s'havia instal·lat a la seva vida a causa del mal d'amor i que el va portar, els darrers mesos de la seva vida, a una espiral de la que ja no en podria sortir.
Acabo amb un dels darrers articles d'opinió que va publicar a El Punt, vint dies abans de morir. Segurament un presagi del que havia de venir. Tot i així, mentre el continuem recordant, en David seguirà viu en el cor dels que van tenir la sort de conèixer-lo i de molts que malauradament, no hi vam ser a temps.
| ||
| Els Millors Moments | ||
| Però ara vull pensar en aquelles millors sensacions de la meva vida, aquelles que diuen que et passen pel cap quan et mors, com en el final d’American Beauty: en el meu cas penso ara en la sorra que se’m quedava clavada a la ferida quan queia amb la bicicleta de petit. Sempre pelat de genolls. Quan anava a l’estanc a comprar Mortadelo abans d’anar tots a la platja. Hi arribàvem i el pare plantava el para-sol a la platja amb aquells braços inqüestionables. Havíem conquerit la platja! La campana amb la que la directora de l’escola ens reclamava perquè entréssim a classe a les nou i que jo sentia lluny perquè, com sempre, anava tard. Aquells 15 de setembre, quan començava el curs i no sabíem qui seria el nou. Sempre vaig tenir la sensació que el nou era jo. Jo i la meva gran amiga Carme que va morir d’accident. La Carme i jo fumant una nit d’estiu en un camp de blat. Aquella quietud. I la remor llunyana dels cotxes circulant més enllà, per l’autopista. Quan em rebentava grans davant del mirall. El dia que vaig conèixer la meva dona, aquell sotrac que et fa el cor només un cop en la vida. Totes aquelles bogeries amb ella. La meva primera firma en aquest diari. Quan feiem l’amor al cotxe. Quan vaig conduir borratxo fins a l’hotel el dia que em vaig casar. Els nostres noms junts a les factures. Els nostres noms junts a les bústies. Els nostres noms junts en la nostra filla. El dia que va néixer ella i tot el que li vaig dir quan la vaig tenir per primer cop en braços. "Quan arribem a casa escoltarem Summertime de Miles Davis. I ja tinc ganes de comprar-te una bicicleta i de veure’t créixer, no créixer no, vull que sempre siguis la meva nena petita i m’encanta que em miris amb aquests ullets perquè no puc ser ara mateix la persona més feliç del món”. | ||
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada