Encara sense temps per païr els resultats de les eleccions d'ahir, a la patacada de l'esquerra en general, però del PSOE en particular, el funambulista Pedro Sánchez, supervivent entre els supervivents, animal polític en majúscula, ens sorprèn amb l'avançament de les eleccions generals. No costa pas gaire endevinar-ne els motius: esperar que la dreta entri en contradiccions en votar els parlaments autonòmics i alguns grans municipis i mostri la seva incoherència en haver de pactar amb VOX.
Però crec necessari fer algunes reflexions d'urgència sobre els resultats de les municipals i autonòmiques d'ahir. El primer que cal dir, i vista la maniobra de Pedro Sánchez, les eleccions del 28M segurament seran poc extrapolables al que succeirà el 23 de juliol.
En una anàlisi d'urgència, podríem dir que les eleccions d'ahir diumenge, a Catalunya, no han deixat satisfet gairebé a ningú. Ni als partits nacionalistes ni als constitucionalistes, amb algunes notables excepcions com ara el cas de Badalona amb l'aclaparadora victòria de García Albiol. Però sobre tot, sobre tot, la punxada ha estat pels partits nacionalistes. El PSC ha estat el gran triomfador, malgrat no haver guanyat a Barcelona.
A Espanya són figues d'un altre paner, la dreta (i l'extrema dreta) ha arrasat. El que continua demonstrant que a Catalunya i al País Basc es vota en clau diferent de com es vota a la resta d'Espanya. La nit passada, això es va tornar a demostrar.
D'entrada, amb excepcions com la de Badalona, el PP continua essent un partit marginal a Catalunya, i la gran pujada de VOX s'ha produït en detriment del vot a Ciudadanos (els seus votants han fet un vot útil i han passat els seus vots tan al PSC, com al PP, com -en menor mesura- a VOX).
El nacionalisme continua essent predominant a Catalunya. Malgrat la pèrdua de vots d'ERC i la gran patacada a Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida -un important element de reflexió per a Aragonès, Junqueras i Rufián- continua essent el partit Català amb més regidors. A Barcelona, en contra de la victòria que les enquestes tossudament donaven a Colau, ha guanyat en Xavier Trias, atenció, no Junts per Cat o pel que sigui, sinó en Xavier Trias. No deixa de ser una interessant constatació. A les municipals, la gestió municipal compta (per activa o per passiva), i els electors han castigat les opcions que no han demostrat una capacitat de gestió solvent, ha passat a Girona, on la successora de Madrenas (que ha fet una pèssima gestió) s'ha enfonsat, perdent la meitat dels regidors.
Però a Catalunya, i sobre tot a les grans ciutats, el PSC surt clarament reforçat. L'opció "constitucionalista" moderada d'Illa s'ha imposat de forma clara. Llenguatge moderat i focus en la gestió. I aquí s'extreu una altra lliçó del cas Català.
A Catalunya, el Procés ha esgotat a molta gent de bona fe, la seva fe en la política i la seva capacitat de movilització. Tant, que el nivell d'abstenció ha estat estratosfèric -excepte a Barcelona, on molta gent s'ha activat només per evitar una repetició de la victòria de la Colau-. Un exemple proper. A Girona la participació a les municipals del 2019 va ser del 65,1%. Ahir va ser, com jo ja vaticinava al meu article anterior, del 50,82%. 10.000 ciutadans amb dret a vot es van quedar a casa i van decidir, de forma conscient, no anar a votar.
Aquesta és una altra de les característiques diferencials de Catalans i Bascos. A Euskadi, on cap gran municipi ha vist l'entrada de regidors de VOX (de fet, a falta de confirmació final, diria que VOX no ha obtingut cap regidor a Euskadi), els nacionalistes continuen tallant el bacallà, i la participació ha estat del 60,25%. Els bascos, pragmàtics fins a la medul·la, han volgut anar a votar per a reforçar la capacitat de gestionar les seves institucions. A Catalunya, ens agrada més marejar la perdiu i dividir-nos i barallar-nos el que no està escrit.
I així ens va.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada