El món es divideix entre dos tipus de persones. Els que diuen que han estat a un (o als dos) concerts del Bruce Springsteen a Barcelona el mes d'abril i maig, i els que no. En un món superficial i instagràmic com el que ens ha tocat viure, on la radicalitat ha pres possessió de les nostres vides, les coses, totes les coses, només poden ser d'un sol color, és a dir, o són blanques o són negres. Com les ovelles de l'acudit de l'Eugenio, Déu tingui en la seva glòria.
Confesso que aquesta passió Springsteeniana em supera, i de llarg. La trobo exagerada. Les cues autogestionàries tres dies abans del primer concert no obeeixen a res de racional ni gaire comprensible. Només, potser a tenir els 30 segons de glòria d'un telenotícies.
I no és perquè no m'agradi el personatge, ni el cantant. Ben al contrari. Bruce Springsteen, amb les seves febleses associades a la depressió crònica que pateix, se'ns presenta com un personatge proper, com un més de nosaltres, que abandera les causes més d'esquerres (tenint en compte quant d'esquerres pot ser algú als Estats Units) i que ha esdevingut una icona del partit demòcrata als Estats Units. I dels treballadors.
I això em sembla molt bé. Un actiu important per contrarrestar la misèria del missatge en el que s'ha convertit el partit republicà: un partit populista, radicalitzat i oportunista fins la medul·la.
Jo sóc dels que simpatitzo amb la "causa". He estat a tres concerts del Bruce a la meva vida. Dos a Barcelona i un als Estats Units. I tots tres han estat molt bé, però ja he posat el tick. No pagaria cap fortuna, ni llarga ni curta, per tornar-lo a veure. M'estimo més un concert de'n Joan Dausà o els Amics de les Arts. No per nostrats, sinó perquè m'ho passo molt bé amb aquests formats.
Bruce és mediàtic. És notícia allà a on va i els mitjans el persegueixen. Ara bé, que el periodisme aprofiti els dos concerts del Bruce per fer sensacionalisme barat i exhibicionisme de cantonada, em sembla poc interessant, la veritat. I un atemptat contra la privacitat, de passada. Però es tracta d'un tipus de periodisme associat a una determinada edat. Tots els mitjans, teles, premsa, ràdio, s'han emborratgxat i ens han emborratxat de Bruce.
Per exemple, la Rosell i en Basté, a Catalunya Ràdio i RAC1 respectivament, van estar marejant la perdiu amb el pre-concert i tot el que va fer en Bruce des que va arribar a Barcelona. Fins l'extrem que en Basté va entrevistar el xef que va donar sopar al restaurant del Palace als matrimonis Springsteen, Obama i Spielberg i va arribar a preguntar qui va veure vi blanc i qui vi negre. Patètic.
Ahir al vespre sopant amb els meus fills i la xicota del meu gran, que té 22 anys, quan li he parlat del concert d'avui del Springsteen ha posat càra de pòker. No tenia ni idea del que li estava parlant. I això crec que es pot fer extensible a la majoria de joves de la seva edat. Tot i ser molt intergeneracional (si no, no s'explica que fac 40 anys que ompli estadis) el Boss ja és d'una altra època (de fet, de la de la Rossell i en Basté i més grans).
Però tot i això, el Boss ha aconseguit vendre 100.000 entrades pels dos concerts, ull! és fàcil de dir però molt difícil de fer, el d'avui divendres i el de diumenge. Hi ha gent que ha vingut des d'Alemània.
Que al concert inaugural de la seva gira "mundial" s'hagi triat Barcelona serà o no circumstancial, però té un simbolisme que aquí entusiasma. Al Bruce, vagi vostè a saber per què, li agrada aquesta ciutat (ho acredito després d'haver assistit en persona a 2 concerts a la ciutat). Té les paraules en català que diu tan internalitzades i naturalitzades, que estic segur que fins i tot se les sap de memòria.
Però en les imatges que he vist a la tele, l'he vist força envellit, tot i que no podem obviar que té 73 anys, i pel que he llegit, acaba de passar un covid assimptomàtic. Que els Obama i els Spielberg hagin vingut al primer concert de la seva gira mundial pot ser un símptoma que tal vegada, la gira serà més curta i menys mundial del que està previst.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada