No puc estar-me de pronunciar-me respecte de la (falsa) polèmica que s'ha abraonat sobre Toni Soler, Jair Domínguez i Judith Martín pel gag sobre la Verge del Rocío que van fer al programa "Està passant" de TV3 el dimarts 4 d'abril, just abans de les vacances de Setmana Santa per a molts ciutadans.
Òbviament no podria escriure aquest article sense haver vist el sketch, i això va ser el primer que vaig fer en veure el merder més que considerable que s'havia generat arran de l'emissió del programa. La Junta d'Andalusia, el president d'Aragó, els bisbes catalans, alguns polítics (Grande Marlaska, Juanma Moreno, Teresa Rodríguez -Adelante Andalucía-....), la fundació espanyola d'advocats cristians i fins i tot periodistes com en Carlos Herrera s'han queixat obertament sobre el sketch -avui en parlava en Basté al seu "Davantal de les 8" a RAC1-. El mateix Herrera, un comunicador que considero intel·ligent i assenyat, va dir literalment: "Si poguéssin, posarien tots els andalusos en camps de concentració"...en fi, impropi d'un gran professional com ell. Sense paraules respecte d'aquesta barbaritat dita en calent.
El gag és certament irreverent i en alguns moments, estic d'acord amb molts dels que han opinat, mancat de bon gust. Al meu parer dura massa, gairebé 10 minuts, i en alguns moments es nota fins i tot la incomoditat d'en Toni Soler, anticipant que els cauran pals i demandes a tort i a dret...però d'aquí a l'extraordinari merder que s'ha originat, hi ha un bon tros. Del tot injustificat.
Hi ha molts, indocumentats, com és habitual en els que disparen a les xarxes socials en general i a Twitter en particular, que treuen en primer lloc la catalanofòbia que se'ls menja vius i comencen dient que amb les verges catalanes no s'hi atrevirien, i ho citen com exemple del "supremacisme nacionalsocialista català". Només cal anar a l'hemeroteca per a veure que això és una flagrant inexactitud (per no dir directament mentida): la Judith Martín ha fet de Moreneta i se n'ha enfotut de forma irreverent. He vist el gag, i tampoc és del meu agrat, però com a mínim cal reconèixer-li el mèrit de fer el que fan al "Polònia": enfrotre's del mort i de qui el vetlla, sense distinció de rang, classe, sexe o títol.
- Espanya és un país oficialment laïc que continua ancorat en un radicalisme religiós del tot irracional i que per a molts, segueix essent "oficialment catòlic" al menys de formació i tradicions. El seu modus operandi no obeeix a res que es pugui explicar ni per la tradició ni pel fervor religiós ni per la fe. Aquests són, en tot cas, sentiments que s'haurien de viure en la intimitat, no generant polèmiques incendiàries a Twitter. La Santa Inquisició encara no és morta, i per exemple, el que estem vivint aquests dies en relació a aquesta polèmica. He vist comentaris al Twitter que m'han fet esgarrifar i m'han fet pensar que són als anys seixanta del segle XX. 40 anys de nacionalcatolicisme franquisme van fer molt de mal. Encara n'estem patint les conseqüències. I malauradament va per llarg.
- Bona part de l'estat està en campanya electoral, i, a la resta d'Espanya, qualsevol cosa que es pugui dir en contra del catalans uneix i dóna vots, trist, molt trist, tant que fins i tot les esquerres i les dretes d'Andalusia estan d'acord en fustigar de forma acrítica i parcial el programa de TV3 i per extensió a tots els catalans no nacionalistes espanyols. Algú els hauria de recordar a tots plegats que els avis d'un dels presentadors del programa, en Jair Domínguez, són andalusos i ell se'n sent molt orgullós. I la Judith Martín no és pas precisament que es digui Puigdemont...
- La dreta reaccionària no té color ni identitat nacional: els bisbes catalans i l'ala més conservadora de Junts i el PDCat pensen igual que els de VOX, Ciutadans i PP: se senten ofesos i exigeixen disculpes.
- El puritanisme estereotipat i fals que presideix les relacions humanes actuals, caracteritzades perquè qualsevol col·lectiu minoritari se senti en el dret a reclamar i a denunciar qualsevol fotesa si se sent "acosat" o que els seus drets han estat trepitjats, fa que fer humor avui en dia sigui un exercici de molt de risc que implica fins i tot la possibilitat d'acabar inhabilitat o a la presó (o fugit). Ja no es poden fer acudits sobre senyores, ni sobre homosexuals, ni sobre el rei ni l'emèrit, ni sobre l'església com a institució, ni sobre determinats col·lectius. Tothom té la pell molt fina, tothom se sent ofès a menys que canta un gall, tothom té drets (i poques ganes que li exigeixin cap deure). Resultat: molts humoristes s'han d'autocensurar per evitar que els crucifiquin. Quina pena! El poder catàrtic i depuratiu de l'humor corrosiu i sarcàstic se n'està anant a rodar. Tot sigui per la correcció política.
I tot plegat em fa pensar, ara que venim de Setmana Santa,....Societat actual...Quo vadis?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada