Que la societat, la ciutadana i el ciutadà de carrer, estan cada cop més allunyats de la política, n'hi ha pocs dubtes, de fet cada vegada menys. Les seves actuacions, amb els seus incompliments, les seves mentides o mitges veritats han fet que hi hagi un passotisme cada vegada més accentuat entre la política i la societat.
Els polítics professionals han deixat d'escairar-se en els fets per a bellugar-se exclusivament en l'àmbit de les paraules, on són capaços de defensar amb fermesa i convicció, exactament el contrari del que defensaven el mes passat.
Hi ha més exemples d'incoherència que de coherència en aquest sentit, i potser una de les excepcions més lloables hagi estat Josep Piqué, que ha sortit d'aquesta vida aquesta setmana a l'edat de 68 anys, molt abans d'hora, segurament de càncer, tot i que no hi ha hagut cap comunicat oficial dels motius de la seva mort. Piqué a força distància ideològica del meu àmbit de pensament, va ser un exemple de coherència, sentit comú, eficàcia i moderació en el fons i en les formes, just al contrari del que passa amb els polítics d'avui dia. Òbviament generalitzar és sempre injust, però les formes de la majoria de polítics avui són un exemple lamentable. A tall de mostra, les intervencions dels polítics als parlaments espanyol o català on els improperis, insults i el baix to són, malauradament, el nostre pa de cada dia.
Alguns dels exemples que em venen al cap aquests dies de Pasqua, que haurien de ser útils per a convidar a la reflexió serena són força cridaners, i exemplifiquen no només una determinada forma de fer política (matussera, curt terminista, poc professional) sinó també de fer de la política el modus vivendi dels que la practiquen, o al menys de molts d'ells. Alguns dels exemples que he citat darrerament en aquest blog com a mostra: Jorge Fernández Díaz i Laura Borràs. Dos extrems oposats que es comporten seguint els mateixos principis, que, com els deu manaments es redueixen a un de sol: "aquí no dimiteix ni Déu". Fora del càrrec i la remuneració pública fa molta fred. I ells ho saben.
El cas de la senyora Borràs és del tot paradigmàtic. Aferrar-se al càrrec (i al sou) amb carn i ungles fent tot el que sigui necessari i barrejant país, persecució política i enmerdant a tort i a dret. Presentant-se com una víctima de joc brut (si segueixen la seva trajectòria veuran que aquest és un modus operandi habitual d'aquesta senyora) invoca uns principis morals superiors (el país) dels que ella no en fa pas precisament gala. Llegir l'entrevista de la Magda Oranich a l'Ara de fa un parell de dies, és una veritable delícia. Es pot dir més alt, però no més clar. Només una frase: "No n'he d'excusar per dir que jo dimitiria, perquè el problema que s'ha creat és bastant patètic". Catalunya sóc jo. No es deslliuraran de mi tan fàcilment.
Un altre cas que he seguit de prop és el del senyor Donald Trump (per cert, no es perdin l'article de Josep Martí Gómez d'aquesta setmana a La Vanguardia "Conte lleuger de Setmana Santa" en el que hi ha una conversa figurada entre la senyora Borràs i el senyor Trump que és per a sucar-hi pa...), que tot sortint de la sessió de lectura de càrrecs del Tribunal Superior de Justícia de New York va agafar l'avió privat, se'n va tornar a la seva residència de Florida i en roda de premsa, va començar a despotricar sobre el sistema i la persecució política dels fiscals, del FBI, de la CIA i del partit demòcrata. Quan les coses no van com un vol cal esquitxar de merda a tot i en totes direccions. No hi ha millor defensa que l'atac i la mentida com a millor i de vegades única arma. Els Estats Units sóc jo. No es deslliuraran de mi tan fàcilment.
I un tercer cas molt divertit és el de la senyora Yolanda Díaz. Tots sabem que les esquerres hereves del partit comunista d'Espanya tenen aquesta visió caïnita que fa que els seus membres tinguin una incapacitat gairebé gravada a l'ADN per a posar-se d'acord i sumar (malgrat partits i confluències de noms rimbombants). La seva màxima sembla ser que la divisió fa la força, i així els va. Però si a aquesta manera de fer tan mancada de capacitat d'arribar a grans consensos, que no fa altra cosa que dividir-los i fer més forta la dreta s'hi afegeixen els personalismes (Pablo Iglesias, Belarra, Díaz, etc.), llavors ja és per a llogar-hi cadires. La senyora Díaz s'ha imbuït del paper de lideressa messiànica redemptora que és l'única amb capacitat per a salvar les esquerres i esdevenir, en paraules seves: "la primera presidenta del gobierno de España". El més fotut del cas és que s'ho creu de veritat. Si segueixen així, la castanya de les esquerres a l'esquerra del PSOE serà immensa. L'esquerra veritable sóc jo. No es deslliuraran de mi tan fàcilment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada