Quan estudiava a la UAB, un dels grans professors que vaig tenir, Joan Martínez Alier, explicava que durant el franquisme es van catalogar tres tipus de mentides: les mentides "de veritat" (és a dir, les vertaderes mentides), les mentides de la "falange" (les del règim) i les mentides estadístiques (és a dir, aquelles que diuen que si jo menjo dos pollastes i tu no en menges cap, cadascun de nosaltres mengen un pollastre).
Em ve al cap això en llegir que s'acaba de fer públic un sorprenent estudi estadístic de l'INE (Instituto Nacional de Estadística), institució pública de prestigi i poc sospitosa, que entre moltíssims d'altres, és l'encarregada de recopilar les dades que conformen el famosíssim IPC (índex de preus de consum), és a dir el baròmetre de la inflació.
Les conclusions d'aquest estudi s'enmarquen en l'enquesta sobre condicions de vida, mòdul harmonitzat a nivell europeu per investigar aspectes sobre les condicions de vida a les llars espanyoles. A partir de l'any 2013, aquesta enquesta va incloure un mòdul sobre benestar que es va publicar per primera vegada i que es va repetir el 2018 i que es repeteix cada 6 anys. Ara s'acaben de publicar els resultats de la darrera edició, 2023.
Es demana als entrevistats que valorin la seva satisfacció amb la vida en general i sobre situació econòmica, habitatge, confiança, seguretat o satisfacció amb la feina. A més a més, s'inclou una pregunta sobre "sentiments" (literalment) a les quatre darreres setmanes: tranquil/ila, deprimit/ida, tens/a, feliç.
Fins aquí tot normal, ja que es tracta d'una enquesta que es fa a tots els països de la Unió Europea tot i que qüestiono la major, és a dir, la valoració sobre el nivell de felicitat, que considero que és un intangible difícilment harmonitzable en una estadística.
El més curiós de tot plegat és la conclusió: resulta que el 71,5% dels enquestats afirma que s'ha sentit feliç amb molta freqüència durant les darreres quatre setmanes, un 26,7% se sent feliç alguna vegada i un 1,9% no s'hi ha sentit mai.
Al mateix temps, la mateixa enquesta avalua la taxa de risc de pobresa i exclusió social, que al 2022 arriba a un alarmant 26% i un 8,6% amb privació material i social severa.
Gairebé en simulaneïtat d'acte, dilluns d'aquesta setmana es feia públic que un de cada cinc catalans no pot mantenir casa seva a la temperatura adequada (ni a l'estiu ni a l'hivern) i que els catalans destinen el 58% del seu salari a pagar el lloguer, o que el 30% no es pot permetre fer una setmana de vacances o no pot fer front a una despesa inesperada de 800 euros.
Costa treure conclusions d'aquestes dues enquestes, però una altra dada em crida l'atenció: a Espanya i a Catalunya la població accepta de forma bastant acrítica i resignada les situacions personals i col·lectives que li toca viure: la corrupció política i borbònica, la llei mordassa, en Villarejo, en Fernández Díaz, la Laura Borràs, els abusos de poder, els fons voltors, la mediocritat dels polítics, la brutícia i deixadesa a les ciutats i als pobles...
A França, els nostres veïns, que tenen un nivell de vida netament superior al d'Espanya i la jubilació als 62 anys, el govern francès vol augmentar progressivament la jubilació fins als 64 (quin drama...!) i encadenen les vagues, prenen els carrers, tallen carreteres, s'enfronten a la policia i als CRS i surten a cremar literalment el país.
Deu ser que els espanyols mesuren la seva felicitat més per l'espiritualitat que pels valors materials, perquè si no, no s'entén que aquí no hi hagi una revolució. Deu ser que l'estadística recull una bona part de la veritat del sentiment dels espanyols.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada