divendres, 7 d’octubre del 2022

I ara què?

A les eleccions del 14 de febrer de 2021 al Parlament de Catalunya, fa només una mica més d'un any i mig, Junts per Catalunya va obtenir  570.539 vots, un 20,3% dels vots vàlids emesos i 32 diputats. A la consulta d'aquests dos dies, d'un partit que a diferència de la CUP i d'altres experiments similars, no és un assembleari (i per tant, en teoria, no hauria de sotmetre res a les bases del partit), per tant aquesta votació ha estat més un subterfugi que altra cosa, han votat 6.500 militants, és a dir, escassament un 11% dels votants del partit a les darreres eleccions al Parlament, i hi ha hagut un 55,7% a favor de sortir del Govern i un 42,39% que no i la resta ha estat vot en blanc. 

Abans d'ahir en un article al blog, vaig pronosticar un resultat molt similar al que ha acabat resultant. No m'atribueixo cap merit, però, no calia pas ser un endeví. L'ànima radical del partit estava lleugerament sobreexcitada i està molt ben representada mediàticament (el tàndem Borràs-Dalmasses és com un huracà present a tots els mitjans de dia i de nit, per terra, mar i aire, i domina la màquina de la propaganda, els twitts i les resta de xarxes socials). 

Vaig escriure el dia 4 d'octubre: "Tot i que la cosa està molt frec a frec, m'atreveixo a vaticinar que no hi haurà un empat tipus "assemblees de la CUP", ja saben, sinó que més aviat l'anima radical "hotormaremaferespanyaensescanya" s'acabarà imposant per poca diferència de vots, posem 55% a favor de sortir del govern i 45% a favor de quedar-se".

La primera conclusió que n'extrec de tot plegat és que, tot i haver votat un 80% de la militància, aquesta votació importa tres bledes a la majoria del conjunt de la població de Catalunya. Més aviat diria que hi ha una sensació a cavall entre el cansament i el fastigueix. Hi ha coses molt més importants i per descomptat molt més urgents a les que dedicar temps, talent i energia. Més enllà de la premsa catalana, aquesta votació assembleària ha passat més que desapercebuda. A mi particularment, cada vegada que veig a la televisió o a la premsa la Laura Borràs o l'Albert Batet m'entra un mal de ventre que em dura hores. Em consta que, entre el meu grup d'amics, coneguts i saludats, no sóc pas l'únic, més aviat en sóc un més.

La segona conclusió és que aquest "invent" amb gasosa que constitueix Junts per Cat (no oblidem que el partit, que ni arriba als 6 anys de vida i que  es va constituir el 2018 de les cendres de l'antigua Convergència Democràtica de Catalunya) està profundament dividit en dues ànimes que jo diria  són difícilment compatibles/reconciliables, i que de resultes d'aquesta votació i de la sortida del Govern de 7 dels seus consellers, no m'estranyaria (en un país com Catalunya tan procliu a la promiscuïtat política i a les escisions i contra-escisions) que en breu les altres cendres dels moviments catalanistes de centre (PDcat i companyia) acabin escindint-se de Junts per Cat i es fusionin amb  el PSC, ERC o acabin constituint-se en un altre partit polític.

Finalment, la situació real després d'aquesta marxa enrerre de Junts per Cat és que el Govern de Catalunya queda fortament compromès, perquè amb 33 diputats (sobre 135) l'aprovació dels pressupostos pel 2023 i la pròpia governabilitat són objectivament molt difícils. És evident que En Comú Podem i el PSC/PSOE demanaran contrapartides per a donar suport als Pressupostos, i que, tot plegat, serà un entotoll de molt difícil gestió.

Sigui com sigui, la muntanya russa catalana -per desgràcia de tots els Catalans, que paguem religiosament els nostres impostos- segueix més viva que mai. I mentrestant la manca d'acció de govern i la pèrdua de credibilitat de la classe política és fan més grans cada dia que passa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada