God save "The Firm"

Torna l'activitat a "Reflexions de Taverna" després d'una desconnexió digital de gairebé un mes. El darrer blog el vaig publicar el dia 12 d'agost, és a dir, fa 28 dies. Des que escric al blog, excepte per la interrupció anunciada del 2018, mai no havia estat tan de temps sense publicar.

Sóc dels que defensen que de tant en tant cal fer vacances de veritat. I això vol dir desconnectar-se també d'una certa forma d'esclavatge que comporta la necessitat d'estar permanentment publicant o penjant comentaris a les xarxes socials o fotografies a Instagram i/o Tik Tok. Fins i tot desconnectar de WhatsApp i de Gmail és de tant en tant absolutament necessari des d'un punt de vista d'assèpsia intel·lectual. 

Ho solc fer cada any el mes d'agost, però aquest 2022, m'ho he pres molt seriosament; deu ser cosa de l'edat...Tant que no pensava tornar a escriure fins la setmana vinent, però una de les meves més assídues lectores m'ha enviat avui un WhatsApp per preguntar-me si era viu i per recordar-me que aquesta setmana ha traspassat Elisabeth Windsor, Elisabeth II. Torno però amb les piles carregades. 

I d'això escriurem avui. Perquè la mort de la reina del Regne Unit està a la cresta de la ona des d'un punt de vista informatiu, sense dubte una de les gran notícies de l'any i del Segle XXI,  i perquè no reconeixer-ho, perquè em fa una mandra de boig escriure sobre l'11 de Setembre vist el patètic panorama que ens ofereixen els nostres governants, partits de l'oposició i "entitats" (els senyors i senyores de l'ANC s'ho haurien de fer mirar, per cert, perquè viuen, no al Planeta Piruleta, sinó a l'Atlàntida, aquell continent desaparegut sota les aigües i títol d'un magnífic poema de Jacint Verdaguer que l'any 1877 va guanyar els Jocs Florals en les seves 3 categories - patria, fe i amor- la qual cosa li va reportar l'honor de ser declarar Mestre en Gai Saber).

Ahir sopava a casa amb uns amics britànics i no vaig poder estar-me de demanar-los la seva opinió sobre la mort de la reina del Regne Unit. Com no podia ser d'altra manera,  van aflorar tots els tòpics que la premsa i la televisió ens ha servit, a mode de bombardeig inesgotable, aquests darrers tres dies, i la constatació que la monarquia gaudeix encara d'una relativa bona salut al Regne Unit l'any 2022, quan un 60% de la població considera que Carles III serà un bon rei malgrat els diversos escàndols en els que s'ha vist implicat durant els seus anys com a príncep, en particular tot allò relacionat amb Diana de Gal·les i la seva aleshores amant, Camila Parker-Bowles.

Jo no he deixat de preguntar-me, retòricament, perquè les monarquies són tan importants, al menys des d'un punt de vista mediàtic. Costa d'entendre, especialment, quan aquestes institucions no tenen avui en dia, al menys a Europa, cap poder real ni cap capacitat d'intervenció en la vida política del país. Diuen els experts que aporten neutralitat i estabilitat. No pas més que si en comptes de monarquia hi hagués una República, amb l'avantantge que a la República el cap d'estat és escollit democràticament cada 7 anys.

Entenc, òbviament, la transcendència històrica i simbòlica d'un regnat, el d'Elisabeth II, de més de 70 anys, en els que els esdeveniments al Regne Unit i al món s'han catalitzat a una velocitat vertiginosa, i en els que la humanitat ha assistit a canvis d'una magnitud inconcebible, però em costa d'entendre el motiu de tant rebombori mediàtic a dia d'avui per la mort d'una persona de 96 anys, que a més a més, regnava sense manar ni governar. Era la crònica d'una mort anunciada (com diuen els savis, "de vell no es passa").

El que em posa tot plegat més en context és el que el meu amic Mike, britànic fins a la medul.la i més aviat conservador quan a preferències polítiques, em va explicar ahir respecte de la Royal Family. Com han pogut aguantar tants escàndols? (des del "tampax" de la Camila Parker fins a la presumpta pederàstria del fill preferit de la reina, el príncep Andrew), doncs perquè la Institució Monàrquica (en majúscules) és sagrada, des d'un punt de vista conceptual i, valgui la redundància, institucional. Tan sagrada que els britànics cultes l'anomenen "The Firm" (que vindria a ser traduït com "l'empresa").

És el valor garant de l'estabilitat del país. És l'empresa que sacrifica el que calgui, fins i tot membres de la seva pròpia família -sigui el princep Andrew o el príncep Harry i la plebea Megan Merckel- per tal de preservar l'honorabilitat i la reputació de la Institució. 

És l'empresa que es manté distant de la plebs (els Winsor s'han caracteritzat per la seva proverbial arrogància) però que la mateix temps és capaç de reaccionar quan els índex de popularitat davallen com a conseqüència d'algun dels escàndols que han protagonitzat de manera periòdica al llarg dels anys, començant pel mateix marit de la reina difunta, el Duc d'Edimburg, mort l'any passat, al que, com es sabut i adequadament reportat, les faldilles alienes li van causar més d'un disguts.

La monarquia britànica, representada per "The Firm" és on és per evitar que res no canvïi. Ni fins i tot després del Brexit (que la monarquia britànica no va entedre mai) o dels referèndums a Escòcia. "The Firm" representa l'estabilitat de la institució i de retruc, del país.

Intentant evitar paral·lelismes perquè les comparacions sempres són odioses, "The Firm", és una mica similar al xiringo que la monarquia borbònica té muntada a les Espanyes. No amb tanta professionalitat com els britànics, però Déu n'hi do.

La "Compañía", com la podríem anomenar aquí, s'ha encarregat de fer abdicar a l'emèrit Juan Carlos I per evitar que res no es trenqués després d'una cacera d'elefants, de l'aflorament públic de la seva amant (ara ex) i de la descoberta de la seva fortuna, com també s'ha encarregat d'apartar de la família reial les pomes podrides, primer va ser Jaime de Marichalar, presumpte marit de la infanta Elena, després el jugador de handball -i presumpte estudiant d'Esade- Iñaki Urdangarín, i més tard la pròpia infanta Cristina, pressumpta treballadora de CaixaBank.

Hi ha una dita castellana que resumeix la situació d'una forma magistral, encara mai superada: "los mismos perros con distintos collares". Doncs això.