Quimeres i hipocresies

Llegeixo avui al diari Ara una notícia que diu que Brussel·les vol prohibir la venda de productes fets amb treball forçat. Tot això arran de la recent publicació d'una investigació de l'Organització Mundial del Treball que determina que les víctimes del treball forçat han augmentat un 10,85% els darrers cinc anys.

Una gran declaració d'intencions, certament. I una gran fal·làcia, al mateix temps, perquè mentre no hi hagi un canvi de model de consum, malgrat la declaració de bones intencions per part dels nostres polítics, aquesta declaració d'intencions és tan buida de continguts com la declaració unilateral d'independència que la senyora Dolors Feliu de la ANC vol plantejar pel segon semestre del 2023.

D'entrada, el primer que caldria fer seria establir una correcta definició del que s'entén per "treball forçat". Si definim com a treball forçat aquell que està practicat per menors d'edat semi-esclavitzats (a països com Cambodja, Vietnam, Sri Lanka o India, per citar alguns exemples prou documentats) o presoners polítics (Xina) llavors la Unió Europea hauria de prohibir la importació de productes (en particular del tèxtil i de l'electrònica) de la pràctica totalitat del Sud-Est Asiàtic.

Poso un exemple que conec bé perquè em toca de prop: vaig escriure un article fa algun temps a "Reflexions de Taverna" en el que explicava les conseqüències de la plena aplicació de la Uyghur Forced Labor Prevention Act aprovada pel Senat dels Estats Units al Desembre de 2021. Aquesta llei té com a finalitat darrera prohibir de facto la importació d'articles fabricats o amb components procedents de la regió autònoma xinesa de Xingjiang. Sigui per humanitarisme (que no m'ho crec) o com una passa més de l'escalada de la guerra comercial entre la Xina i els Estats Units (que ja m'ho crec més).

La realitat és que el 85% del cotó que es produeix a la Xina (un dels primers productors mundials) procedeix de Xingjiang, o sigui que a efectes pràctics, l'aplicació estricta d'aquesta llei suposarà als Estats Unitas la prohibició d'importar cotó o articles fabricats amb cotó procedents de la Xina (US Customs pot aturar i bloquejar contenidors que procedeixin de la Xina, en el sí d'aquesta llei, des del 22 de juny de 2022). Per a més informació sobre la utilització de treball forçat a la Xina o al Tibet (fonamentalment en "camps de reeducació") es pot consultar al següent enllaç: https://www.voanews.com/a/un-rapporteur-finds-evidence-of-forced-labor-in-xinjiang-tibet-/6705968.html.

Ara bé, si extenem la consideració de treball forçat el de fàbriques del nord i l'oest de la Xina (unes quantes de les quals jo he visitat, i per tant, parlo amb coneixement de causa) el que practiques moltíssimes persones majors d'edat, amb contracte de treball i seguretat social, que treballen 28 dies al mes, 10 hores al dia, o sigui, 280 hores a la setmana per 650 dòlars al mes, resulta que molts treballadors i treballadores de filatures, teixiduries, fàbriques de tintura, acabament i tallers de confecció treballen per un salari hora d'una mica més de 2,32 dòlars. 

Jo no sé si això és equivalent a treball forçat o no, però el que està clar és que no es tracta de salaris dignes ni condicions de treball acceptables si les comparem amb les normatives europees (i les de la decència, l'ètica i l'estètica).

El problema rau en el fet que, per a canviar aquest paradigma, caldria deixar de comprar samarretes, jaquetes i vestits a Zara, H&M, Cortefiel, Mango, Desigual, etc. per 10 euros la peça, i sobre tot deixar-les de comprar amb la freqüència que molts de nosaltres ho fem.

Fer una definició interessada de treball forçat i tancar els ulls davant de realitats com les que explico és un exercici d'hipocresia força indigne. Només a títol de recordatori, una notícia que molts dels lectors recordaran: l'abril del 2013, una fàbrica tèxtil de Bangladesh (segon major exportador de productes tèxtils del món, després de la Xina) es va enfonsar i això va provocar la mort de més de 1.100 treballadores i treballadors de l'empresa (Rana Plaza). Part de la producció d'aquesta empresa la compraven empreses com Zara o El Corte Inglés.

Però ja se sap que els europeus ho volem tot, com resa la màxima Castellana "bueno, bonito y barato" i la cirereta del pastís és que volem que a més a més els treballadors que proveeixen les botigues de Zara o de Wallmart tinguin condicions de treball dignes. Com diu un amic meu, això és com voler "la cuba llena y la abuela borracha". 

Però avui, en roda de premsa, la senyora Von der Leyer s'ha omplert la boca explicant als periodistes les mesures que prendrà la Unió Europea per assegurar que res del que arribi importat a la zona comunitària estigui fet amb treball forçat. Una altra que, com a bona funcionària,  viu al Planeta Piruleta.