El virus de l'autodestrucció

Ho he escrit en moltes ocasions en aquest blog al llarg dels 10 anys que fa que l'escric: els Catalans tenim molt desenvolupada la capacitat d'autodestrucció. Segurament no hi ha cap altre poble al Planeta amb aquesta mateixa qualitat. Som incapaços de construir res que sigui durador. Potser per això des del Decret de Nova Planta i la repressió borbònica de Felip V a partir de 1714, aquest país ha estat incapaç de tenir un projecte compartit de futur. Potser ho portem a l'ADN: és el virus de l'autodestrucció.

El país ha estat històricament dividit. Sense que calgui remuntar-se a molts anys enrere, durant els esdeveniments que precediren l'esclat de la Guerra Civil Espanyola, Catalunya estava també dividida entre els que volien cremar-ho tot (metafòricament i no tan metafòricament parlant) i els partidaris de l'ordre i l'economia. Durant el franquisme va passar el mateix: una classe mitja i baixa ben organitzada lluitava contra la desaparició de la cultura i la identitat catalanes, i una altra part de la població es dedicava a fer tants diners com podia de la mà del Plan de Estabilización de 1959 (preparat en gran part pel català Joan Sardà). I així mateix ha estat des d'aleshores. 

Als darrers anys, arran de la sentència del Tribunal Constitucional contra l'estatut de Catalunya del 2010, el sentiment indepentista ha anat creixent, fins a arribar segurament a un zènit l'1 d'octubre de 2017 en el que uns dos milions de catalans van votar al referèndum sobre la independència de Catalunya (és a dir, que hi van haver uns altres tres milions de persones que es van quedar a casa, i d'aquesta segona part, molt pocs en parlen).

Sempre he pensat també, que aquest Barça que ens representa a molts de nosaltres també és un clar exemple de la divisió dels Catalans: cruifistes versus  nuñiestes (més tard laportistes)....

Però com que la història s'accelera  com a conseqüència d'aquesta globalitat en la que vivim i en la immediatesa de les comunicacions que ens engoleix cada dia una mica més, la divisió també s'accelera. Ho estem veient aquests dies. Jo que per motius professionals sóc als Estats Units, assisteixo amb perplexitat i estupor (no per no imaginar-m'ho sino per la constatació de la mediocritat i inutilitat dels nostres polítics) als fets que estan succeint al voltant del govern de Catalunya (i que explica la CNN i l'ABC).

Tot plegat és un espectacle lamentable que no fa altra cosa que laminar el prestigi de Catalunya i els Catalans a la resta d'Espanya i del món. Els espanyols més viscerals es parteixen el pit de riure en veure com els nostres polítics suposadament independentistes s'estan cosint a ganivetades en la lluita per veure qui la té més gran (la capacitat d'aconseguir la independència i la capacitat de retenir el poder i els diners que això implica, és clar).

Si els països àrabs que envoltaven el petit territori d'Israel auto-proclamat independent el 1948 van ser incapaços de contenir i derrotar el nou estat va ser, en gran part (no només però sí en gran part), degut a que els jueus estaven units i creien en la seva causa i els àrab estaven desunits i recelaven constantment els uns dels altres.

La situació és tan grotesca que, encara que estigui en contra dels meus principis, només desitjo que això s'acabi i que hi hagi noves eleccions. I ja veurem si acabaré anant a votar.