Feia dies que volia escriure aquest article, perquè admirava profundament en Joan Ollé, que va morir el 30 d'agost als 66 anys d'un infart de miocardi a casa seva, a Barcelona.
Per raons diverses no el vaig escriure quan tocava però com que porto dins la recança de no haver-ho fet al seu moment ara fa un mes, he pensat que més val tard que mai i per tant aquesta entrada del blog va per en Joan.
L'Ollé va morir, utilitzant terminologia militar, amb "deshonor". El van fer fora de l'Institut del Teatre del que era professor arran d'un article del diari Ara de febrer del 2021 titulat "Assetjament sexual i abús de poder a alumnes de l'Institut del Teatre" (20/02/2021, Albert Llimós i Núria Juanico). No entraré jo a opinar ni a jutjar si en Joan Ollé va abusar del poder en la seva condició de professor, el que sí sé, fets provats, és que les denúncies de l'Ara (de les persones que l'Ara citava com a "assetjades") van ser arxivades primer pel propi Institut del Teatre i després per la fiscalia.
Diuen els que el coneixien que l'Ollé, com a artista, era un personatge desinhibit a qui li agradava gaudir de la vida, que de vegades aixecava el to de veu i que potser, també de vegades bevia massa. Qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra, i més en el món de la faràndula. Però d'això a rebre molt fortes acusacions d'assetjament sexual sense cap prova veritable hi ha un gran recorregut.
El seu cas me'n recorda un de molt més sonat als Estats Units, el de l'actor Morgan Freeman, acusat també d'assetjament, en una denúncia que va fer la cadena de televisió CNN el 2018, que no només no va tenir cap recorregut judicial, sinó que va acabar resultant ser del tot falsa. Però el mal a la seva reputació ja estava fet. La sospita, l'ombra del dubte sempre planarà sobre aquest actor -i activista mediambiental i polític-.
Amb en Joan Ollé segurament va passar quelcom similar. El mal ja estava fet malgrat no hi va haver ni tan sols cas. Les xarxes socials, instrument ideal per a difondre i amplificar rumors i notícies no confirmades, per no dir directament falses, van ocupar-se d'estendre la difamació fins a forçar-ne l'expulsió de l'Institut del Teatre.
El "me too" mal entès. La nova societat aquesta que ens ha tocat viure en la que la radicalitat i la correcció política mal entesa estan per damunt de tot plegat, moltes vegades, fins i tot de la veritat. Avui, si no trobes del tot apropiat que es pintin els passos de vianants amb els colors de la bandera LGTBI -o LGTBIQA+, pels més entesos en la matèria- resulta que ets feixista, o directament nazi. En aquest cas jo dec ser una mica feixista, doncs.
Com anyoro els temps en els que la intel·ligència i la reflexió formaven part del debat públic...
En Joan Ollé, juntament amb el seu estimat amic Joan Barril (un altre geni malauradament desaparegut també abans d'hora) em van fer passar extraordinaris moments de ràdio, en un dels millors programes que s'han fet mai a Catalunya i que es va dir "El Cafè de la República" (2000-2014) en el que en Joan, al final del programa improvisava amb un extraordinari mestratge versos sobre el contingut del programa. Com també enyoro aquell meravellós i estrambòlic programa a Televisió de Catalunya anomenat "L'illa del tresor" (premi nacional de televisió 2005). Ollé va ser un els fundadors de Dagoll Dagom i va dirigir un gran nombre d'obres de teatre, a més a més de dirigir moltes altres manifestacions culturals.
Al seu enterrament, mentre les xarxes socials el continuaven maltractant i assetjant (això sí que va ser assetjament de veritat), hi va assitir una gran representació de la cultura catalana i fins i tot el ministre Iceta i en Joan Manuel Serrat va cantar al costat del seu taüt. No hi va assistir cap representant de l'Ajuntament de Barcelona. Una pena que el sectarisme impedeixi retre un darrer homenatge a un dels grans.
Descansi en pau un home de cultura que ha deixat al país un grandíssim llegat i que ha marxat de la vida, injustament, molt injustament, per la porta del darrere.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada