La setmana passada parlava amb el meu perruquer sobre les actes de la Diada a Barcelona i com era previsible, ell em va preguntar si aniria a Barcelona el diumenge, és a dir, ahir. Jo intuia que em feia la pregunta perquè ell, militant convençut de l'independentisme local, no se n'ha perdut ni una des de fa 10 anys.
Li vaig contestar que el meu desencís era tan gran que més m'estimava no desaprofitar un diumenge anant a una mani, i que tenia millors alternatives (sentiment que veig compartit amb moltes persones, amics, coneguts i saludats del meu entorn). Ell em va confessar que cap dels seus amics (també molt de la ceba) hi anirien però que ell sí que hi assistiria per pur sentit de convicció republicana i independentista. El panorama era certament desencoratjador.
Però hi ha una realitat tossuda que és molt més resilient que les estratègies curterministes de divisió que practiquen amb devoció els nostres polítics. Fossin 150.000 persones (recompte de la Guàrdia Urbana) o 700.000 (segons l'ANC), el cert és que les imatges parlen per sí mateixes. Hi havia moltíssima gent. Una veritable gernació. Ja li agradaria a qualsevol moviment social de qualsevol territori del món aconseguir reunir tantes persones la tarda d'un diumenge d'estiu, de molta xafogor, a més a més. M'agradaria que es fes un recompte de quants britànics participaran sortint al carrer a les exèquies de la reina Elisabeth II dilluns de la setmana vinent a Londres.
Ara bé, aquesta participació que no podem sino qualificar de massiva, no pot amagar un fet comentat per cronistes, opinadors, politics de baixa volada i membres d'entitats sobiranistes amb parladets al cap. I jo definiria aquest fet, més aviat un sentiment, de desencís i impotència. Una fotografia del diari Ara, que prenc prestada per aquest article, em sembla que resumeix aquest sentiment de forma més que encertada: "Estic fins als collons de tots nosaltres". He trobat que aquesta sentència expressa de forma magistral el sentiment de molts independentistes (i de molts Catalans que es van creure el discurs del 1 d'octubre de 2017) als que el desencís els ha pogut, fins l'extrem de convertir aquesta impotència en un gairebé total desinterès i un allunyament de la vida política a Catalunya (i per extensió a Espanya i a la resta del planeta).
L'exemple patètic que han donat partits polítics i institucions (de vergonya els missatges gairebé contradictoris d'Òmnium Cultural i l'ANC) no ha ajudat a fer baixar aquest emprenyament col·lectiu. El catalanisme polític no havia estat mai tan dividit ni enfrontat, i podria estar-ho encara més si els de l'ANC (uns altres que, com els del Consell de la República i Waterloo viuen al Planeta Piruleta) decideixen presentar llistes cíviques de ciutadans (conculcant el que els propis estatus de l'Assemblea estableixen) a les properes eleccions a Catalunya.
Doncs bé, ja hem celebrat la Diada, ja hem sentit i vist les declaracions dels uns contra els altres en una guerra de tots contra tots on només compten els protagonismes personals i el tacticisme curterminista per a seguir, al capdevall, enganxats a la mamella dels salaris públics (l'exemple de la senyora Laura Borràs és autoexplicatiu).
I ara què? Em pregunto jo i es pregunten molts. Clarament anem cap a unes eleccions anticipades al Parlament de Catalunya de la que en sentirem a parlar als propers dies. Avui sembla impossible que els dos partits que conformen el Govern de Catalunya puguin seguir governant després d'aquesta Diada i de la merda a palades que s'han tirat els uns als altres.
I mentrestant allò que caldria que fessin els que voldrien eixamplar la base independentista, que és governar al servei dels ciutadans de Catalunya, queda en l'oblit i ja que sembla que només compten les proclames maximalistes tipus "ganes de veure'ns als carrers", "botiflers: la història us jutjarà" o "tornem-hi per vèncer la independència" (jo em pregunto vèncer a qui i tornem a què?, a fer l'estrepitós ridícul de les no estructures d'estat del 2017?). Parlar és de franc, i quan no es tenen responsabilitats de govern encara més (ANC's, Consells de la República i assimilats). Avui dia, titllar algú de botifler és com utilitzar el terme "nazi" per a insultar a un adversari: resulta fàcil, recurrent i efectista. A cop de "twitt" es guanyen els carrers, però de forma tan efímera que fa mitja vergonya fer una pregunta tan senzilla tal que: què és el que penseu fer de veritat per a canviar les coses? Hi ha una expressió anglosaxona que cada dia m'agrada més: "facts and figures", i els que parlen tant (i tan barat) no tenen ni els "facts" ni les "figures" només proclames buides que el vent s'emporta.
Potser si es toqués més de peus a terra i es governés més per la gent, tal vegada es prendria els polítics més seriosament, fins i tot nosaltres mateixos ens acabaríem prenent més seriosament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada