Cent anys després que Benito Mussolini arribés al poder a Itàlia (després d'una marxa sobre Roma del seu Partito Nazionale Fascista, l'octubre de 1922) la història -que es belluga en cercles- es repeteix i els hereus del feixisme clàssic tornen al poder a Itàlia. És una mala notícia.
Itàlia, quarta potència econòmica europea, vuitena economia mundial i membre del G7, és un país que funciona malgrat la política. I ho dic perquè és un país on l'estabilitat brilla per la seva absència: ha tingut 68 governs en 76 anys, és a dir, que cada govern en promig ha durat ni més ni menys que 1,11 anys. Com es pot fer política en un panorama de fragmentació i divisió de vot com aquest?
De fet, el partit Fratelli d'Italia de la Georgia Meloni va guanyar les eleccions generals d'ahir (26% dels vots quan el 2018 n'havia tret un 4%) però ho va fer en un panorama de fragmentació del vot molt important i amb una participació electoral del 64% del cens, un 8% inferior a les darreres eleccions. Molta gent no ha anat a votat, com passa als darrers anys a molts altres països d'Europa, amb electors tips de tants incompliments i tantes mentides que decideixen tirar pel dret i deixar d'anar a votar, per no parlar dels joves, als que les martingales dels polítics que els gairebé tripliquen en edat els importa dues bledes.
Sumant els vots dels altres dos partits de la coalicció d'extrema dreta, perquè no podem obviar que aquesta és la realitat, malgrat el blanquejament al que Meloni ha intentat sobmetre's els darrers dies de campanya, l'extrema dreta -Meloni, Salvini (que presideix el partit Lega, antigua Lega Nord), i el dinosaure polític Silvio Berlusconi (president de Forza Italia, amb 86 anys i una gran amistat amb Putin de la que no se n'amaga), han assolit el 46% dels vots. Mirat fredament, la derrota de l'esquerra no és tan aclaparadora (tot i que els seus resultats venen molt perjudicats pel sistema electoral italià, que castiga la fragmentació del vot), ja que el Moviment 5 Estrelles, i el Partit Democràtic d'Enrico Letta (que, per cert, ha dimitit en admetre la seva derrota en un gest que l'honora), han assolit el 34,3 % dels vots, amb un increment de gairebé 0,5% pel Partit Demòcrata (que no pot evitar la derrota degut a l'enorme retrocés del Moviment 5 Estrelles, que perd pràcticament un 17% de votants).
Què ha passat? Doncs que Meloni ha capitalitzat el vot del desencís i paradoxalment molts votants tradicionals d'esquerra (obrers, estudiants i funcionaris) han passat de votar l'esquerra del Moviment 5 Estrelles, a votar l'extrema dreta. I els votants tradicionals de partits conservadors han votat a l'esquerra del Partit Democràtic, però ja se sap que els votats amb diners són una minoria comparat amb els votants de classe mitja i mitja-baixa. Això, aquesta manara de canalitzar el vot del descontentament pot arribar a causar estralls a Europa si no ho combatem de socarrel.
El que em sembla més perillós és el precedent de normalització de l'extrema dreta a tota Europa després de la victòria de Meloni a Itàlia. A França, la Marine LePen s'està fregant les mans com ho està fent el líder de VOX a Espanya, Santiago Abascal. Són temps de manca d'ideologia i de debat polític de fons.
Impera el curt-terminisme i allò que fa guanyar vots. Diu Meloni (ho ha dit en algun dels seus mítings), que Mussolini va ser un bon polític, o que cal lluitar contra les desviacions, entenent com a tals la droga, l'alcoholisme, el tabaquisme, les apostes, les autolesions, l'obesitat, l'anorèxia, el bullying, entre d'altres.
El perill doncs és la "normalització" de partits que no són normals (Meloni va arribar a dir que s'havien d'enfonsar els vaixells que porten immigrats; després va matitzar, però el mal ja estava fet) i que admeten que Mussolini va ser un gran dirigent polític Italià.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada