Carles Capdevila: cinc anys sense tu

Encara recordo la sotregada emocional que em va causar la notícia de la teva mort, Carles.

Tenies 52 anys. Avui n'haguéssis fet 57, un més dels que tindré jo d'aquí a quatre dies mal comptats. La teva absència ens deixa un forat que ha estat impossible d'omplir, encara avui. Persones com tu no se'n fan cada dia. Formàveu part del grup excepcional d'éssers humans irrepetibles dels que en neix un a un lloc concret cada cert temps, tu vas néixer aquí, i per això et recordem i et trobem a faltar.

No estaves  fet amb el motllo amb el que ens fan a la majoria. Eres d'una pasta especial.

Hi ha dos periodistes, tots dos del diari Ara, que quan us vau morir, vareu deixar un buit molt gran i absurd, perquè no té sentit que determinades persones morin abans d'hora, o més ben dit, és una gran injustícia. Carles Capdevila i Tatiana Sisquella. 

Dues grans persones manllevades de la vida molt abans de l'hora que els hagués tocat per biologia, per culpa del maleït càncer. Com el meu pare. Com alguns grans amics que he perdut al llarg d'aquesta trajectòria pel Planeta Terra que anomenem vida.

Dues persones joves que tenieu una muntanya de coses a dir, a aportar a la societat. Dues bones persones, en definitiva. I això, i tu Carles, de bones persones en sabies un niu. No és fàcil de trobar ni d'exemplificar. 

Trobo a faltar, i molt, els teus articles a l'Ara, un prodigi de periodisme del bo, i trobo a faltar la teva veu a Catalunya Ràdio, on vaig descobrir el Carles Capdevila pare de quatre fills petits en aquell meravellós programa que es deia "Eduqueu les criatures", amb un altre geni, en  Lluís Gavaldà, de "Els Pets".

Com que glosar la teva figura no em pertoca, vull reproduir aquí com a petit homenatge, com a admiració cap a tu i al teu llegat, el teu darrer article que vas publicar al diari Ara, cinc dies abans de la teva mort. 

Quin coratge el teu! Malgrat estar fotut, fotut de debò, vares lluitar fins l'últim alè, fins l'últim dia. Aquesta sabiesa i alegria vital que tenies i encomanaves a tort i a dret és encara avui un exemple per a molts.

Et trobem a faltar Carles i per això a molts, ens agrada recordar-te. Una abraçada allà on siguis.

"Quan parlo en algunes xerrades de “viure amb humor”, no vull dir que riguem tot el dia. Ni es pot ni cal. Tenir humor vol dir tenir moral, i tenir moral vol dir tenir valors. Estar d’humor vol dir tenir una bona disposició, ser positiu. Si a sobre la ironia ens acompanya, trobarem complicitats i somriures o rialles que ens ajudin a superar mals moments. En temps difícils, i els actuals ho són, l’actitud marca la diferència. I aquesta s’alimenta de l’autoestima, que no deixa de ser el balanç de com estem amb nosaltres mateixos quan passem comptes. Tendim a carregar o descarregar l’autoestima en funció del que diuen o pensen de nosaltres. Aquest carregador sembla fàcil i és enganyós, perquè donem massa pes a la valoració de l’altre, que sempre serà apressada o s’expressarà en likes superficials a les xarxes. En una societat competitiva costa trobar elogis personalitzats i de veritat, tots anem prou enfeinats. Fa temps que penso que el més important, el més decisiu, el més transformador, és el que ens diem a nosaltres mateixos. De la mateixa manera que si ens agradem al mirall aquell dia sortirem amb més ànims al carrer, és bo treballar un altre mirall, l’interior, i no demanar-li qui és més bonic, sinó dir-nos coses boniques. No es tracta d’ensabonar-nos ni d’enganyar-nos, que tractant-se de nosaltres mateixos no colaria. L’exercici és més seriós. Cada dia de la nostra vida té dues versions, la cara A i la cara B. I com que està de moda la queixa, i pensar que els altres tenen més sort i mai rebem el que ens mereixem, solem ficar-nos al llit carregats de retrets contra el món. Si hi penses bé i ho treballes, cada dia t’ha dut coses bones, aprenentatges enriquidors. I si els vas recordant, si construeixes un relat cert sobre la part positiva del que et va passar ahir, sortiràs a afrontar l’avui amb més ganes." 

Carles Capdevila, 27/05/2017