No he estat mai de concursos televisius. Cap de les diferents edicions de l'Operación Triunfo em va fer mantenir-me enganxat al televisor, més enllà d'alguns dels primers programes de la primera edició (el ja molt llunyà any 2001) segurament per la novetat del format i perquè el programa era d'una factura impecable (del tàndem Mainat-Cruz, els "Trincos").
La gran final d'ahir va ser, emocionalment parlant, espectacular. Un producte d'entreteniment de primera divisió, malgrat algunes errades i acoplaments en les connexions en directe a les unitats mòbils dels pobles d'on són els tres finalistes.
Veig molt poc la tele, més enllà de les notícies. Eufòria en canvi, m'ha seduït fins a l'extrem que pràcticament no m'he perdut cap dels programes. I el més sorprenent, però a la vegada el més esperançador, és que el programa ha estat de llarg rècord d'audiència televisiva convencional, de les nits del divendres a Catalunya, i sobre tot, ha estat líder en una franja d'edat, entre els 16 i els 30 anys que pràcticament no consumeix televisió, i que pràcticament tot el que consumeix a les xarxes, ho fa en Castellà (per la principal reaó que no hi ha excessiva oferta de qualitat en Català).
Malgrat les successives crisis del Català, o precisament degut als successius daltabaixos que tenen a veure amb el Català darrerament (sentències judicials sistemàticament en contra de la normalització de la nostra llengua, polèmiques constants i un ús social en clara recessió degut a l'eclossió de plataformes televisives i les xarxes socials on l'Anglès i el Castellà tenen un preeminència aclaparadora), fenòmens com Eufòria em fan veure clarament que encara hi ha esperança.
Es pot fer "entertainment" de primera qualitat en Català. Eufòria n'és la prova més evident. I quan això succeeix, l'audiència es dispara, i alhora injecta una mica d'oxígen a la ja molt malmesa llengua Catalana. I de retruc contribueix a imprimir dinamisme al mercat discogràfic català i en Català. Un fenòmen amb efecte multiplicador, que hauríem de potenciar. Ja espero, amb pam de candeletes Eufòria 2. És gairebé una qüestió de supervivència. Quan TVE3 fa cultura i no fa política, fa una gran contribució a la llengua i al país (segur que rebré òsties per totes bandes per aquesta afirmació...).
Dos dels referents del país, i perdonin el tòpic, però és una realitat com un temple, dues de les màquines que més han contribuït a la promoció, difussió i manteniment de la llengua Catalana i del "fet diferencial" Català, han estat, des de la transició política, TV3 -un dels grans encerts de Jordi Pujol- i el Barça. Totes dues institucions passen avui per hores baixes, sobre tot per les penúries econòmiques que estan atravessant i que van precisament en detriment de la qualitat del producte que ofereixen. Els fets dels dos darrers anys parlen per sí mateixos.
També és un fet però que quan es posa al capdavant d'una institució un equip de gestió potentent, i sembla que en els dos casos, malgrat totes les dificultats i camps de mines que hauran de travessar, es va per aquesta direcció.
I això és bo per la nostra llengua i pel nostre país. Manifestos del Parlament de Catalunya contra els assentaments jueus o mantenir els privilegis absurds i incomprensibles dels seus funcionaris, no. Així estan les coses. De tant en tant, sorgeix una espurna de llum. Un bri d'esperança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada