Reflexions sobre les eleccions andaluses

En pocs anys, el 19 de juny de 2022 serà recordat molt més per a la fita del Girona de bàsket i futbol ascendint a primera divisió tots dos equips de forma gairebé simultània la mateixa tarda, que no pas pel resultat de les eleccions autonòmiques andaluses, tot i que aquest també té quelcom d'excepcional.

Com que més enllà d'haver gaudit com un boig amb els meus fills de l'ascens del Girona a l'estadi del Tenerife -de forma clarament merescuda en el global dels dos partits- tinc molt poc més a afegir o comentar, em centraré en unes quantes reflexions sobre les eleccions andaluses.

El primer que cal remarcar, diria, és que la majoria absoluta del PP constitueix una fita molt remarcable, inaudita en els darrers anys, en un entorn de fragmentació de vot, poca participació (58,4%) i amb una ultradreta en clara dinàmica d'ascens en totes les eleccions dels darrers dos anys. El PP ha guanyat clarament, ho vaticinaven les enquestes i aquesta vegada no han fallat. 

Espanya, com molts altres països occidentals, s'ha tornat de dretes. Un 66% dels electors que van votar a Andalusia, ho van fer per la dreta o ultra dreta, en un territori en el que les esquerres van governar de forma ininterrompuda durant 40 anys. Una part d'aquesta deriva es deu a que els joves d'avui ja no són d'esquerres, imperen l'individualisme i els valors materials com a tendència, en contraposició als valors de les generacions que vam nèixer a les acaballes del franquisme. 

Molts dels votants d'ahir no saben de la transició política més que el que han llegit als llibres d'història al batxillerat, i valors com la solidaritat, l'equitat redistributiva, el bé comú i d'altres valors clàssics els semblen un resquici del passat.

Però hi ha d'altres lectures interessants d'aquestes eleccions. 

La primera és que Ciudadanos, un invent nascut incialment per a atacar i anular el nacionalisme català, ha signat de facto la seva desaparició en una altra tendència imparable. El "huele a remontada" de la senyora Arrimadas del novembre de 2019 ha tornat a punxar, aquesta vegada de forma probablement definitiva (de 21 diputats a 0). No ha servit de res que a la campanya electoral es vestís de folclòrica ni que tornés a despotricar dels catalans i de Pedro Sánchez. Acabarà fusionant-se amb el PP (o fins i tot amb VOX), com ja fa ver la senyora Rosa Díez (UPyD), que per cert va afirmar no fa gaire: "VOX es un partido populista de derechas, pero es profundamente institucional". Déu els cria i ells s'ajunten.

L'altra notícia (bona) és que la tendència alcista de VOX s'ha estancat. Un increment de 2 diputats (de 12 a 14) no és ni de lluny els resultats que esperava Santiago Abascal. Es situa a la banda baixa del que pronosticaven les enquestes electorals i la senyora Macarena Olona, un dinosaure ultra nacionalista de la pitjor calanya, no tindrà cap paper rellevant a Andalusia, per sort. Llegir el programa electoral d'aquest partit a Andalusia (ho vaig fer purament per un exercici d'antropologia) va ser un exercici gairebé de paleontologia. Desmuntar l'autonomia des de l'autonomia, i transformar l'autonomia en un regionalisme folclòric en el que es barregen toros, tradicions, racisme i xonofòbia: un còctel explosiu.

Finalment, les esquerres han punxat de forma evident. El PSOE, que a les anteriors eleccions va guanyar el vots i escons (un milió de vots i 33 diputats), ha perdut 3 diputats i més de 120.000 vots, i els altres dos partits d'esquerres Por Andalucía i Adelante, han estat incapaços de posar-se d'acord per a presentar una candidatura única. La fragmentació de l'esquerra és un dels eterns problemes d'aquestes formacions, incapaces d'arribar a acords de mínims (en el més pur estil dels independentistes catalans). Incapacitat que va a més i que estan posant tota la carn a la graella per què a les properes eleccions generals el PP sigui la formació més votada i segurament pugui governar, amb el concurs més que probable de la ultra dreta, a menys és clar, que l'efecte Feijóo pugui tornar a revalidar una majoria absoluta, aquesta vegada a unes eleccions generals.