La tempesta perfecta

Quan molts ciutadans es pensaven que superada la crisi del Coronavirus -o al menys la part més letal de la pandèmia- tot tornaria a la normalitat, és que no tenien en compte una frase tòpica però que no per això deixa de ser d'una aclaparadora certesa: "la banca sempre guanya".

Molt pocs, fins i tot veritables experts en macroeconomia, van ser capaços de predir la magnitut de la tragèdia que s'acostava -que s'està acostant...tant, que de fet ja la tenim gairebé al cim- després del desgavell d'estímuls econòmics injectats a les economies occidentals pels seus sistemes bancaris (amb l'objectiu fonamental d'evitar una recessió econòmica, deien) que units a l'estalvi obligatori generat per gairebé dos anys de restriccions al consum generats per la pandèmia i a tipus d'interès negatius van causar l'orgia de consum més desenfrenada que s'hagi vist al planeta des dels temps de la finalització de la Segona Guerra Mundial i el Pla Marshall que aquesta va portar associada.

Com de costum, el legislador es va passar de frenada. Ho va fer en inundar l'economia d'estímuls monetaris més enllà del que hagués estat veritablemente necessari per a evitar una recessió: la Reserva Federal i el Banc Central Europeu van ser veritables paladins de la compra de deute a tipus d'interès negatius, inundant el mercat de diner pràcticament regalat. I els ciutadans, molt acostumants a la miopia del curt terminisme, una vegada van començar a caure restriccions i mascaretes, es van abocar a consumir amb la passió dels que presenten síndrome d'abstinència.

L'estiu passat en va ser una gran mostra. Els viatges, el turisme, el lleure, la restauració i hoteleria, la compra d'habitatges i de vehicles es van disparar de forma exponencial, el que va fer passar el mercat d'una crisi d'oferta (no hi havia productes en quantitats suficients als mercats degut als tancaments generats per la pandèmia de Coronavius) a una crisi de demanda (no hi ha cadena logística que suporti compres massives en el mateix moment del temps quan els estocs de seguretat s'han consumit i no hi ha hagut temps per a recuperar-los).

Si a aquesta situació de manca de determinats components electrònics (semiconductors com a exemple més palmari, ja que tots els fabriquen a Taiwan i Corea del Sud) i sobreescalfament de l'economia hi afegim la guerra d'Ucraïna, les sancions a Rússia i la tensió associada al sector dels combustibles fòssils, unida a temperatures extraordinàriament altes a tot el Planeta com a conseqüència del canvi climàtic (sí senyor Trump, encara que Vostè no s'ho cregui, el canvi climàtic és absolutament real), ens trobem davant la tempesta perfecta.

Falta petroli o gas als mercats mundials? No, de cap de les maneres. Falten aliments als supermercats? No de moment, i no en faltaran al món occidental. Per què doncs aquesta escalada de preus? Doncs no hi ha una sola resposta, ni aquesta és tan simple com el que escriuré ara, però en bona part, en bona part, pel que escrit al començament de l'article: "La banca sempre guanya".

Només ho il·lustraré amb un exemple. Als Estats Units, principal productor mundial de petroli (ho he escrit aquí més d'una vegada), amb una producció de 19,5 milions de barrils per dia (Rússia, 11,5) el preu del galó de gasolina s'ha més que doblat des de Desembre de 2020 -quan jo la pagava a menys de 2 dòlars per galó- a Maig de 2022, quan l'he pagat a 4,5 dòlars per galó. Que a països que són importadors nets de petroli i gas, com Europa, el preu dels combustible pugi té tot el sentit del món, però que això succeeixi als Estats Units, no. Algú deu estar fent l'agost (Exxon Mobil, Shell BP, Aramco, Sinopec,...). Aquestes companyies han fet el 2021 els majors beneficis de les seves històries, i van en camí de pulveritzar resultats el 2022. 

Pugen els preus dels combustibles, que en la cadena logística acaben repercutint en l'alça de preus de molts productes, en particular els d'alimentació i en pocs mesos s'acaba amb una inflació desbocada que fa que els bancs centrals comencin, no només a reduir estímuls, sinó també a encarir el preu del diner....L'anunci del Banc Central Europeu ahir de la pujada de tipus en mig punt va fer caure les borses mundials en un percentatge esfereïdor. El dòlar, moneda refugi, s'ha apreciat de forma bàrbara els últims mesos fins a arribar a una situació de gairebé paritat amb l'Euro (avui, 1,04 dòlars per euro).

La inflació és el gran enemic de l'ortodòxia monetària i d'aquí les pujades de tipus d'interès...Això, malgrat tot nos'està traduint de moment en una gran disminució del consum (viatges ja comprats, estalvis acumulats després de dos anys de restriccions, ganes de sortir i socialitzar....) i aquest estiu tornarà a ser una orgia de consum, sobre tot de vacances i lleure, amb el cartell de complet pràcticament a tot arreu (les cues a l'AP-7 dels caps de setmana en són un exemple paradigmàtic).

El que em pregunto però, és què passarà a finals de setembre. Si aquella expressió que ja teníem pràcticament oblidada que era "el diferencial de tipus amb el bo alemany dels bons espanyols o italians" altrament dit "la prima de risc", ha tornat a l'escenari aquests dies i ja es torna a parlar de com es finançaran països com Espanya o Itàlia -se'n recorden dels "PIGS"? Portugal, Italy, Greece, Spain- és perquè ens acostem perillosament a una potencial crisi econòmica de proporcions estratosfèriques, amb una possible situació de "stagflation", estancament econòmic i inflació al mateix temps, el que ens situaria a les portes d'una crisi econòmica que amb tota probabilitat podria tenir unes conseqüències i proporcions molt superiors a les viscudes els darrers 25 anys.