A dos anys del primer confinament

Vist en perspectiva, dos anys després del confinament de pràcticament la totalitat dels habitants del Planeta, o com a mínim, les parts del Planeta més densament poblades, no tinc la sensació que l'ésser humà hagi progressat gaire, en els àmbits en els que els més savis presagiaven un abans i un després de la pandèmia.

Parafrassejant a Miquel Martí i Pol, des del seu poema "Ara mateix", podem avui afirmar amb contundència que "...Cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s'ha acomplert, i els anys passen de pressa. De res a poc i sempre amb vent de cara, quin llarg camí d'angoixa i de silencis...".

Així ha estat, ningú que no sigui un polític (d'aquella que deien "este virus lo ganaremos unidos", recorren?) ha sortit renforçat de la pandèmia. Recordo com si fos avui (i tots els que vam patir i vam sobreviure la pandèmia ho recorderem mentre visquem) la tornada a casa, a Girona, des d'un aeroport de Barcelona completament desert per una autopista AP-7 totalment buida, per entrar a casa i escoltar el decreto que instituïa l'estat d'alarma.

El més gran èxit va ser, sense dubte, la capacitat d'unir esforços que la comunitat científica va mostrar per a desenvolupar diverses tecnologies de vacunació en un temps récord, tecnoloiges que van permetre salvar centenars de milers de vides, al menys, al món que podia pagar-les. Més enllà d'això i del respir que la nostra vella Terra es va poder prendre pel que fa a les ferides que ocasiona una activitat humana absolutament desmesurada i insostenible, no es pot dir que hi hagi hagut cap progrés. Més enllà 

Aquests dos anys que em passat entre restriccions i mascaretes, hem retrocedit en molts àmbits que ens afecten com a éssers humans:

• Ens han retallat de manera completament acrítica les postres llibertats individuals,
• Al nostre jovent li han près una part molt important de les seves vides: assistència a l'escola, institut o universitat, festes de graduació, selectivitat, viatges de fi de curs,
• Ens hi hem deixat tots plegats dos anys de la nostra vida, que en la majoria de casos, han passat sense pena ni glòria: viatges que no hem fet, festes que no hem gaudit, sortides que hem perdut, balls que no hem ballat, cançons que no hem cantat, postes de sol i capvespres perduts irreversiblement...: molts hem envellit de cop i volta sense contrapartida,
• Molts s'hi han deixat la salut, l'equilibri emocional i fins i tot el psíquic. Mai la incidència de malalties relacionades amb l'estrès o la depressió havien estat tan altes com avui dia,
• Hem perdut parcialment (o totalment) el sentit de l'humor i l'optimisme,
• Hem perdut poder adquisitiu que ja no recuperarem.

I quan amb les receptes de política monetària i els estímuls que els polítics del món occidental van posar a la disposició de governs i ciutadans vam començar a sortir del pou de la crisi econòmica, llavors, en una clara relació causa-efecte va venir l'acceleració de la demanda, la crisi logística mundial i el fenònem de la inflació desbocada. Les matèries primes van començar a pujar de preus, en alguns casos de forma exponencial (el cotó per exemple, que és un material que en el meu negoci afecta moltíssim), els nolis marítims es van disparar i es va tornar a una situació d'escassetat (ho vam viure el Nadal passat, amb mangantes de joguines, cotxes, materials de la construcció i d'altres components bàsics...Però la inflació continuava i el que va ser una política d'estimuls amenaça transformar-se en una política fiscal restrictiva amb pujades massives de tipus d'interès.

Per acabar-ho de reblar: la invasió d'Ucraïna per part d'un Vladimir Putin que mira d'apaivagar problemes interns i recuperar l'esplendor imperial dels temps de Nicolau II, i la reaparició de confinaments massius a la Xina, després dels Jocs Olímpics d'Hivern, d'altra banda, completament previsible, i finalment, la possibl escalada bélica mundial derivada de la invasió de Rússia. El NYT apunta avui que vista la "feble" resposta occidental a la invasió, és plausible pensar que Xi Jin Pin pot pensar que ara és el millor moment per a l'annexió de Taiwan. 

La pandèmia de Covid ens va fer més solidaris -temporalment-, no millors. El que estem vivint aquests darrers mesos no és sino una constatació de la màxima llatina atribuïda a Plaut, que diu: "Homo lupus homini".