Una de les primeres situacions de consciència política de la meva vida la vaig tenir entre la tardor i l'hivern 1975, amb 9 anys, quan el dictador Franco agonitzava al palau del Pardó, Joan Carles de Borbó exercia de cap d'estat en funcions, i el Marroc va organitzar l'anomenada "Marxa Verda", que va començar el 6 de novembre de 1975, 14 dies abans de la mort del dictador.
Recordo que el meu pare, esperançat -com la majoria de la seva generació- davant la més que probable mort de Franco en pocs dies o setmanes també seguia amb molt d'interés els esdeveniments polítics que es desenvolupaven aquells dies, i la Marxa Verda (molt més tard vam saber que l'operació en realitat no havia estat preparada pel Marroc sinó que va ser dissenyada pel departament d'estat dels Estats Units amb la col·laboració directa de la CIA, així de cruel, així de real) va ser l'esdeveniment estrella.
De fet, a diferència d'altres territoris en els que un país veí podria reclamar certs "drets" territorials (és per exemple el cas de Rússia amb Crimea i la regió del Donbass que estem patint aquests dies), en el cas del Marroc, no hi ha cap vincle històric territorial amb el Sahara Occidental.
El procés de descolonització del Sahara Occidental va començar de facto el 1970 (Resolució de l'ONU 2711) https://infosaharaoccidental.org/hitos/la-asamblea-general-de-la-onu-aprueba-la-resolucion-2711-xxv-sobre-la-cuestion-del-sahara-. Espanya es va negar inicialment al mateix, el Front Polisario va néixer el 1973 per a aconseguir la independència i va haver d'acabar accedint finalment a organitzar el referèndum el 1975.
El Marroc, contrari al mateix, va demanar al Tribunal Internacional de Justícia un dictàmen en el que es reconegués que el Sahara era "terra de ningú" (res nullius). La sentència del Tribunal que va arribar uns mesos més tard, va ser clara, en sentit exactament contrari: "El material y la información que se le han presentado [al Tribunal Internacional de Justicia] no demuestran la existencia de ningún vínculo de soberanía territorial entre el territorio del Sahara occidental y el Reino de Marruecos o el complejo mauritano. Por lo tanto, la Corte no ha encontrado vínculos jurídicos de naturaleza tal que puedan influir en la aplicación de la resolución 1514 (XV) [sobre la concesión de la independencia a los países y pueblos coloniales] en lo que respecta a la descolonización del Sahara occidental y, en particular, en la aplicación del principio de la libre determinación mediante la libre y auténtica expresión de la voluntad de los pueblos del territorio."
Mentrestant la "Marxa Verda", que va portar a 300.000 civils a avançar caminant des del sud del Marroc per a creuar la frontera del Sahara i fer una ocupació simbòlica de territori colonial espanyol, va espantar un govern espanyol desorientat i sense una situació de comandament efectiva i va acabar decidint, incapaça d'afrontar la situació d'una forma ferma, abandonar els saharauis a la seva sort. Una altra resolució de l'ONU -3458B de 10 de desembre de 1975- n'és la prova més fefaent:
"(...) 2.Reafirma su adhesión al principio de la libre determinación de los pueblos y su preocupación por ver aplicado este principio a los habitantes del Territorio del Sáhara Español en un marco que les garantice y permita la libre y auténtica expresión de su voluntad, de conformidad con las resoluciones pertinentes de las Naciones Unidas
3. Reafirma la responsabilidad de la Potencia administradora y de las Naciones Unidas con respecto a la descolonización del Territorio y a la garantía de la libre expresión de los deseos del pueblo del Sáhara Español..."
7. Pide al Gobierno de España que, en su calidad de Potencia administradora y de conformidad con las observaciones y conclusiones de la Misión Visitadora y con arreglo a la opinión consultiva de la Corte Internacional de Justicia, adopte inmediatamente todas las medidas necesarias en consulta con las partes involucradas e interesadas, de forma que todos los saharianos originarios del Territorio puedan ejercer plena y libremente, bajo supervisión de las Naciones Unidas, su derecha inalienable a la libre determinación. (...)".
No cal afegir-hi gaire res més, la resta és història i aquesta ja la coneixem tots. El territori està ocupat en una gran part pel Marroc des de fa 47 anys. No hi ha hagut referèndum ni n'hi haurà. Una part del territori (que fa frontera amb Mauritània) està controlat pel Front Polisari, amb el recolzament d'Algèria i Mauritània. Un conflicte enquistat i sense solució a curt termini.
Però les relacions amb el Marroc són difìcils i Espanya necessita tenir-les en positiu. El darrer episodi d'entrada massiva d'immigrants a Ceuta que va permetre i fomentar el Marroc després que Espanya hospitalitzés el líder del Front Polisari malalt de Covid, i que va acabar amb el cap de la ministra d'afers exteriors, n'és un clar exemple.
La darrera prova -la segona traició al poble saharaui- és la recent publicació per part del Marroc d'una carta que Pedro Sánchez li envia a Mohamed VI en la que admet que la millor solució per a resoldre el conflicte és "la concessió d'un estatut d'autonomia" tal com va proposar el Marroc el 2007. Vaja, com si es tractés d'un vulgar conflicte com el Català...
Per a acabar de reblar el clau, d'aquesta carta enviada al rei del Marroc, sembla que ni el PP ni Unidas Podemos en tenia la més mínima notícia. Fantàstic.
No m'estranya que Algèria -proveïdor de gairebé el 50% del gas natural que consumeix Espanya- s'hagi indignat i hagi cridat a consultes al seu ambaixador a Madrid.
De debò que no sé qui dissenya la política exterior espanyola, però sigui qui sigui s'ho haurien de fer mirar, perquè no cal ser un expert en política i diplomàcia internacional per entendre que això que ha fet Espanya només es pot qualificar de nyap.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada