Boris Johnson, àlies el tafur

 L'Enciclopèdia Catalana defineix la paraula "tafur" amb dues accepcions:

1. Jugador d'ofici. Tafurer.

2. El qui freqüenta les cases de joc.

A mi em sembla clar que en Boris Johnson, llicenciat en filologia clàssica i arts, i que abans de ser polític professional va exercir de periodista, és un tafur. Un jugador nat, o d'ofici, com defineix l'Enciclopèdia. Està clar que la seva aposta pel Brèxit estava netament motivada pel seu afany de poder i que va utilitzar en benefici de la seva carrera política.

Johnson va prometre als britànics que el Brexit suposaria una mena de refundació del Regne Unit, i de fet, va estar a punt de trencar les cartes de la negociació per l'afer de les fronteres d'Irlanda del Nord amb la Unió Europea. A les eleccions del 2019 Johson va obtenir pels Conservadors, la victòria electoral més important dels darrers 30 anys, amb una campanya centrada en el Brexit i la promesa de mantenir-se fort en les negociacions. Al final, va haver de cedir en la qüestió de considerar les fronteres d'Irlanda del Nord com a inexistents en matèria comercial per tal d'evitar el veto d'Irlanda. El Brexit es va oficialitzar el 31 de gener de 2020, molt a prop de l'inici de la pandèmia de Covid.

Què és el que ha succeït els darrers 20 mesos, en particular els darrers 6 mesos? Doncs una fuita que primer va ser un degoteig i després va esdevenir massiva de treballadors estrangers que feien les feines més dures; una fuita massiva de capitals de la City i greus problemes d'abastiment a les botigues de productes com a ara carn (una gran majoria de treballadors dels escorxadors eren estrangers que han anat retornant als seus països d'origen) o gasolina (tots vam assistir estupefactes a les imatges dels telenotícies de les cues faraòniques a les estacions de servei britàniques per falta de conductors de camions cuba).

Boris Johson, en una fugida cap endavant de llibre, primer li resta importància i després troba culpables fora. Cap acte de contricció, cap reconeixement de responsabilitat, ni que sigui mínima. Els problemes que assoten l'antic imperi només acaben de començar. L'hivern serà dur: hi haurà més desabastiment i falta de molts productes als lineals dels supermercats, més manca de personal especialitzat, més inflació. 

Johnson es guarda a la màniga un farol. El de contraatacar amb l'amenaça de trencar els acords amb la Unió Europea, invocant l'article 16 de l'acord de sortida del Regne Unit, pel descontentament dels unionistes irlandesos, amb la supressió de frontera amb la Unió Europea però, de facto, amb la regulació de les importacions britàniques.

El Premier britànic busca descaradament la provocació a la Unió Europea, des de la convicció farolera que la Unió cedirà al xantatge i no gosarà prémer el "botó nuclear" del trancament de relacions i passar d'un Brexit suau a un Brexit dur. 

Però estic fermament convençut que la Unió no es deixarà prendre el pèl i que finalment, si cal, s'acabarà imposant el Brexit dur, i si això finalment acabés succeint, que Déu agafi els britànics confessats, perquè el que s'ha vist aquest començament de tardor serà un joc de guarderia comparat amb el que els espera.