Fins no fa gaire anys, quan érem més joves, més purs i vivíem a l'oasi Català, aquell petit territori anomenat Catalunya on la gent, com aquella que -amb permís del molt enyorat Salvador Espriu- vivia nord enllà, era neta i noble, culta, rica, lliure, desvelada i feliç, hom podia sentir-se'n més o menys orgullós de ser Català. Ser Català "vestia", tenia una reputació, només igualada -o superada- pels Bascos, que com solc escriure en aquest blog, sempre van a la seva.
El país doncs, tenia un raonable nivell de prosperitat -no hi havia contractes escombraria, al menys com els coneixem avui, ni falsos autonoms, el low cost era un concepte impensable i els pisos turístics una entelèquia-, una indústria netament exportadora i generadora de llocs de treball, un PIB sectorialment equilibrat i la marca "Catalunya" era respectada arreu; a la resta d'Espanya i més enllà (atorgaven els Jocs Olímpics a Barcelona, el president Jordi Pujol era rebut a la Casa Blanca per George Bush, el 5 de febrer de 1990..., diu l'hemeroteca, i d'això només en fa 30 anys mal comptats).
Però l'aflorament d'un maleït -beneït, segons es miri- 3% ("Vostès tenen un problema", va etzibar en Pasqual Maragall al Parlament de Catalunya el gener de 2015) ho va engegar tot en orris. Es va destapar l'afer Millet i les estructures, les essències, van començar a trontollar. Mig any després del 3%, el juliol de 2015, el president Pujol espatllava la seva biografia (com molt profèticament havia anunciat a l'Albert Om al programa de TV3 "El convidat", un any abans, el juliol de 2014), amb la confessió pública de la "deixa" de l'avi Florenci.
Des d'aleshores que Catalunya no ha aixecat el cap. Decadència, corrupció i sobre tot, sobre tot, lluites caïnites, atàviques, bananeres, entre les forces politiques independentistes, fins a l'extrem de sentir vergonya aliena i enrojolar-se en veure la mediocritat dels polítics als que paguem el sou amb els nostres impostos (al menys és el meu cas i el de moltes persones del meu entorn).
Però ves per on que no hi ha mal que duri cent anys, diu el refranyer. I vet aquí que ens assabentem a finals de la setmana passada que Catalunya torna a ser notícia com a potència mundial. Ho acredita un informe dels mossos d'esquadra que ens torna a situar al mapa, gràcies a Déu (que parlin malament, però que parlin de tu, com a mínim) pel número de decomissos de marihuana, i el número de plantacions, que de llarg supera el de qualsevol altre territori d'Europa. Un kilo d'aquestes preciades herbes es pot vendre a terres pàtries a uns 2.000 € el kilo, i si es destinen a l'exportació entre 3.500 i 4.000 € el kilo. Com que la nostra policia és molt eficient i la justícia molt lenta i una mica prehistòrica (molts jutges no permeten la crema de les plantes confiscades "in situ" i cal guardar-les en un magatzem fins que la instrucció del cas acaba).
Com a mínim doncs, tornem a ser potència. Un país exportador de primer nivell. Fins i tot al nostre estimat Palamós van desmantellar no fa gaire una "fàbrica" de marihuana que hauria estat d'orgull palamosí, cas que hagués estat legal. Els mossos, per afirmació del seu cap polític, el Conseller d'Interior, Joan Ignasi Elena, diuen que aquest és a dia d'avui el seu principal problema (entenc que per les derivades que se n'associen, com les guerres entre bandes -sembla que allotgem el bo i millor de les màfies del tràfic de haixíx).
En fi, una vegada més, la societat va molt per davant de les lleis, especialment si aquestes són les que es fan a països com Espanya on aprovar una llei costa eternitats.
No dic jo que tingui la solució del problema, però a mi em sembla que legalizant la cosa, tots plegats anaríem més bé. Eliminació del diner negre que en genera el tràfic. Més impostos per a les arques públiques, en particular les catalanes. Desaparició de les màfies i la delinqüència organizada associada al tràfic de drogues i més alegria en general (consumida amb moderació, per descomptat).
La setmana passada vaig ser a Amsterdam uns quants dies -una terra imperfecta com totes però plena de sentit comú per part del legislador i dels seus habitants-. Allí, el cultiu i el consum de marihuana és legal, regulat i paga impostos. Com també succeeix amb la prostitució, que paga impostos, seguretat social i els seus treballadors tenen els mateixos drets que un empleat de banca. Dos negocis regularitzats i legals, que contribueixien a engruixir el PIB del país. Potser amb l'exportació d'entrenadors Holanda no se n'acaba ensortint, però en molts altres aspectes ens guanyen per golejada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada