Dijous a la nit saltava la notícia de la detenció de Puigdemont a L'Alguer, i -per inesperada- tornava a omplir portades de diaris i d'informatius radiofònics i televisius, en una barreja d'estupefacció i avorriment (al menys per part meva, i em sembla, pel que he anat parlant amb uns i altres, que és un sentiment força comú; en un grup de WhatsApp d'amics de tota la vida de Palamós on es parla de gastronomia però de tan en tant també de política, amb opinions sobre el tema clarament divergents, la notícia va ser motiu de tres comentaris mal comptats).
Però el tema és mediàtic, no ho podem negar. Com diu el meu fill gran Adrià: "papa, ja tens tema pel blog". Doncs sí. Inevitablement.
Tot el que envolta Puigdemont té una capacitat gairebé immediata d'aixecar i exacerbar els instints més atàvics dels que es troben als extrems més oposats. Els que, d'un costat i de l'altre, desitgen aferrissadament que el diàleg i l'entesa fracassin. Els partidaris del "com pitjtor, millor".
D'una banda la dreta espanyola més extrema que tot de cop i volta descobria una impressionant simpatia cap a Itàlia i la seva justícia. Veus excitades que ja posaven en fred ampolles de cava extremeny i valencià no van trigar a fer-se sentir a Twitter, Instagram i en declaracions a ràdios i televisions, des dels clàssics anticatalans: Arrimadas, Abascals, Casados -aquest fent el ridícul vergonyós de demanar al Govern que pressioni diplomàticament a Itàlia...- i companyia, fins a barons i dinosaures del PSOE que tampoc no poden dissimular la seva visceral animadversió a tot el que tingui a veure amb la Catalunya indepe. Felipe González, que aviat el podríem veure de conseller gerontològic al PP o fins i tot a VOX, no va trigar a declarar: "Nadie es más capaz de hacer el ridículo que Puigdemont", sense adonar-se del ridícul que fa ell mateix, veient només la palla als ulls dels altres.
La resposta a Felipe González va venir entre d'altres, d'una altra il·luminada a les seves antípodes, la Pilar Rahola, que es plantava davant el consulat d'Itàlia a Barcelona divendres al matí i ballava el Bella Ciao a ritme de guitarra (de ridícul en ridìcul i tiro perquè em toca). Per no parlar d'altres insignes personatges indepes, en particular els de Junts per Cat, tipus Laura Borràs, o Elsa Artadi, que també van acudir a la protesta davant el consulat italià.
En fi, al capdevall, la justícia italiana, analitzant fredament els fets que es deriven del SIS europeu de cooperació en matèria de control de fronteres, no va fer altra que aplicar la norma, i segons he llegit en diversos mitjans, el propi ministre Marlasca se'n va assaventar quan la detenció ja havia tingut lloc. És possible. Les teories de la conspiració indepes que defensen una maniobra orquestrada pel tribunal suprem espanyol, la policía i fins i tot els serveis secrets te més aviat poca credibilitat. Cap de fet. En Puigdemont ha corregut aquest estiu per França a tort i a dret, fins i tot a l'Assemblée Nationale Française i no va passar res.
El fet però em permet fer unes quantes reflexions:
- L'afer Puigdemont és un maldecap per a tothom. Per a Sassoli, ja que no podem oblidar que Puigdemont és eurodiputat. Per al govern Sànchez, que veu que això li fa perillar l'entesa amb ERC i per tant l'aprovació de lleis importants pel seu futur polític, com ara els pressupostos. Per a Itàlia, que es troba amb una patata calenta que ningú no vol. Per a ERC, que veu com els que demanen torpedinar la taula de diàleg es fan forts (Junts, CUP i Assemblea Nacional Catalana, amb una cada cop més radicalitzada Elisenda Paluzie).
- Encara que la capacitat de mobilització indepe no està en els millors moments i la resposta a la detenció va ser, reconeixem-ho, més aviat molt discreta, si la detenció acabés en extradició -improbable però no impossible- hi tornaria a haver merder. Això és inevitable.
- La justícia espanyola, al menys la que està ens els àmbits del tribunal supremo (o sigui la que mana a la judicatura) cada vegada més de dretes i més anticatalana, està obsedida amb l'afer Puigdemont i malgrat anar de derrota en derrota, continua i continuarà fent el que pugui per a aconseguir veure Puigdemont a la presó. El cas de Llarena s'hauria de jutjar per prevericació i -afegeixo- estulticia extrema. Aquest home ha emmalaltit i algú l'hauria de retirar de la seva feina.
- La separació de poders a Espanya és, com a mínim, qüestionable. El poder judicial és un grupúscul que va a la seva i que si ha d'anar en contra de les resolucions del poder executiu, hi va sense cap problema. Ho estem constant constament, aquest és un cas més.
- Ningú sap com acabarà la vista del 4 d'octubre però és probable que davant les mentides de la justícia espanyola i, per omissió, del govern espanyol, el tribunal europeu de Luxemburg restauri la immunitat a Puigdemont, fent que el conflicte, lluny d'apaivagar-se continui més viu que mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada