Un mal començament (II)

Els polítics, en general, han esdevingut una casta per se, que s'autoalimenta i que en certa o en molta manera es creuen imbuïts d'una àura que els fa diferents de la resta de contribuents, superiors. Això acaba passant en tots, en major a menor grau, sobre tot quan porten temps cobrant de la cosa pública. Es protegeixen entre ells i van a la seva de forma cada vegada més descarada i menys respectuosa amb els votants que els han donat suport i als que suposadament haurien de servir.

A això a Catalunya se li ha de sumar un altre dels grans mals endèmics del nostre petit país-que s'agreuja amb els anys-: envejes, animadversions, visceral·litats irreconciliables, atàviques, poc racionals, difícils d'entendre des d'una perspectiva d'objectivitat si es pren distància. És, òbviament, el cas d'aquestes picabaralles i diatribes inacabables entre ERC i Junts per Cat (abans Junts per Catalunya, o Junts).

La destitució d'Alonso Cuevillas com a membre de la mesa del Parlament per part de la més processista de les processistes que es fan i es desfan, Laura Borràs, n'és un exemple ben clar. El gran pecat d'Alonso Cuevillas, tan gran que li ha suposat una purga, amb escarni públic i obligació a renuncia al seu lloc a la mesa, ha estat discrepar públicament d'un fet que cau pel seu propi pes: evitar que per una mera qüestió de simbolisme (que podria ser sinòmim de tossuderia, rebequeria o simple estupidesa) que no porta a enlloc, es pugui inhabilitar a membres del Parlament. Repeteixo: el pecat que li ha costat el progrom és la frase següent: "Hem de deixar que ens inhabilitin sense pena ni glòria per una bestiesa?". 

Només recordaré, a títol de fer memòria, que un dels més lamentables esdeveniments de la història recent de Catalunya (per innecessari), va estar la inhabilitació del pitjor president de la Generalitat de tota la història, per haver-se negat a despenjar una pancarta (que després va acabar traient) a temps. Els llibres d'història se'n faran ressó, de tanta estultícia.

I amb totes aquestes insignificàncies de país de pandereta, els nostres representants van perdent un temps preciós per a la formació d'un govern més necessari que mai. És tan inconcebible que en aquesta situació de crisi i pandèmia encara no hi hagi govern després gairebé dos mesos de les eleccions que fins i tot persones poc sospitoses de ser botifleres o unionistes, com per exemple en Xevi Xirgo, director d'El Punt comencin a perdre la paciència. Escrivia ahir en Xirgu: "Jo només demano que no ens atavalin gaire més, i que recordin que aguantar la respiració és d'una imprudència extrema. Ah! I si realment han decidit marejar-nos fins a finals de maig, que com a mínim facin el favor de deixar que Illa provi la investidura. A veure si finalment toca de peus a terra".

Doncs això, com ja he escrit moltes altres vegades, tot parafrassejant el personatge de Grouxo Marx: "De victòria en victòria fins a la derrota final".

Jo només demano que no ens atabalin gaire més, i que recordin que aguantar la respiració és d’una imprudència extrema. Ah! I si realment han decidit marejar-nos fins a finals de maig, que com a mínim facin el favor de deixar que Illa provi la investidura. A veure si finalment toca de peus a t