Avui, cosa no gens freqüent en mi des de fa alguns anys, hauré publicat dos articles en un sol dia. La raó és que no me'n puc estar perquè la velocitat amb que s'esdevé tot plegat fa que el que ahir era una completa novetat, avui ja sigui obsolet i demà ningú no se'n recordi.
Obviament, hores d'ara qualsevol lectora i lector mínimament informats saben del fracàs de l'agosarada proposta d'alguns dels clubs de futbol més poderosos d'Europa de crear una "Superlliga" europea amb 20 equips entre els més grans d'Europa (15 de permanents) com a contrapoder i sense pactar-ho prèviament amb la UEFA i la FIFA, és a dir l'"Establishment" del futbol europeu i mundial.
Més enllà de tot el que s'ha escrit i dit aquests tres dies sobre aquesta proposta auspiciada i impulsada per Florentino Pérez del Real Madrid, m'agradaria fer-ne algunes consideracions personals. D'algunes se n'ha parlat molt, d'altres no tant.
A títol personal aquesta nova competició que s'he pretès vendre urbi et orbe com a una iniciativa gairebé altruïsta amb l´única finalitat de "salvar el futbol" (literalment) em sembla poc edificant com a tal, i en aquest sentit coincideixo força amb les declaracions que va fer ahir en Pep Guardiola respecte a la lluita, la superació i el valor de "guanyar-se" el dret a participar en una competició d'àmbit europeu (quina gràcia té saber que perquè ets "dels grans" cada any tens un lloc fixe i pre-assignat en aquesta nova lliga?).
No ens enganyem: la finalitat única de la creació d'una "Superlliga" són els diners, es vulgui vendre com es vulgui vendre. La inflació que els grans equips han generat els darrers 20 anys en el món de l'esport d'elit en general i del futbol en particular obliguen als clubs "grans" a disposar de pressupostos immensos per a fitxar els millors jugadors i per a pagar fitxes astronòmiques i m'atreviria a dir que immorals. Les declaracions messiàniques d'en Florentino Pérez en un canal de televisió explicant l'altruïsme dels clubs grans per a salvar als petits em semblen d'un patetisme i manca de credibilitat que es desqualifica tot sol.
Dit això, la iniciativa em sembla que aportava un punt d'atreviment i gosadia molt significatius que em diria que han passat lleugerament desapercebuts.
El Real Madrid i els altres onze Clubs han fet un exercici en tota regla de desafiament al "Sistema" (en majúscules), de l'"Establishment" com escrivia abans.
Es tractava de trencar unes regles del joc marcades per institucions caduques, gairebé anacròniques que compten amb el racolzament dels Estats com a part inherent del sistema. La Superlliga anava també contra l'estabilitat d'un sistema que governen uns quants a plena satisfacció (una mena de club d'amics) i que els reporta molts rèdits econòmics i polítics.
Bona prova d'això l'hem pogut veure a la Gran Bretanya. Dels 12 clubs promotors 6 eren britànics, el que deu voler dir que el concepte estava molt ben representat al Regne Unit i que hi havia una marcada voluntat de fer les coses de forma diferent. Però pel que sembla, aquesta posició també podria haver estat un sofisticat globus-sonda per a veure la reacció dels britànics de carrer i de la classe política.
La reacció al Regne Unit no s'ha fet esperar i segurament els sis clubs promotors van infravalorar de manera molt poc hàbil la resposta que entre la ciutadania i la classe política tindria aquesta iniciativa. Tan greu ha estat la cosa que fins i tot la monarquia britànica -sempre neutral- s'hi ha pronunciat en contra de la mà del príncep Henry. La reacció dels clubs britànics no s'ha fet esperar: "si m'he equivocat rectifico, i ho faig de manera immediata i pública". Les peces del domino han caigut en cascada i avui ja no queda cap dels sis clubs anglesos adscrits a la Superlliga.
Avui dimecres podem afirmar sense risc d'equivocar-nos que la iniciativa està morta i enterrada, però també que en tres dies ha fet tremolar les essències de la política i l'esport al continent europeu.
Això em fa pensar en el present i el futur de les criptomonedes, que funcionen de forma totalment aliena a les regulacions bancàries dels Estats. Una altra forma de desafiament dels postulats del regulador i per extensió, de la política i dels polítics. La criptomoneda no està sotmesa a l'autoritat de cap banc central (que només pot regular sobre la "massa monetària" basada en l'emissió del paper moneda i de la determinació de la política fiscal (tipus d'interès i massa monetària en circulació)), és transparent en els seus mecanismes d'emissió (que no de valoració) i està basada en la tecnologia "blockchain" que assegura un principi de transacció única i completament traçable. El desafiament en aquest cas es basa en qüestionar l'autoritat dels bancs centrals i del monopoli d'emissió de paper moneda.
El forat que han començat a crear les criptomonedes (veurem fins on arribarà) representa una amenaça al "Status quo". En un àmbit diferent, la Superlliga pretenia un objectiu semblant però va subestimar la força de l'adversari. De moment, els vells Estats-Nació continuen amb el monopoli de l'esport d'elit.
Caldrà però veure fins quan. No trigarem gaire temps a veure altres iniciatives com la que avui ha certificat la seva defunció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada